Riot Act el Moscou

Mor als 38 anys Paul Gray, baixista i fundador de Slipknot

Paul Gray, el baixista que va ajudar a fundar juntament amb Shawn Crahnan el grup Slipknot, una de les bandes de heavy metal més populars de mitjans dels anys 90 als Estats Units, va ser trobat mort dilluns passat a l’habitació d’un hotel de Des Moines, a Iowa.
De moment, continuen sense ser clares les causes de la mort, però les primeres informacions apunten a una sobredosi de drogues i alcohol. Ahir estava previst que es practiqués l’autòpsia al músic, que va morir als 38 anys, per certificar-ne la causa.
Conegut com a The Pig, per les màscares de porc de làtex que portava als seus concerts, Paul Gray tocava amb el vocalista Corey Taylor, els guitarristes James Root i Mick Thomson i el bateria Joey Jordison.

«TALENT IMMENS» / «El món del heavy metal ha perdut un talent immens, però els lleials seguidors de Slipknot s’asseguraran que tant ell com la seva música siguin recordats en el temps», va afirmar Neil Portnow, director de Recording Academy, organitzadora dels Grammy.
Slipknot és una de les bandes més populars de heavy gràcies a les seves explosives barreges de rap i metal i als seus concerts en directe, i va obtenir el seu principal èxit l’any 2004 després de rebre un Grammy per Before I forget.
Des de la seva primera aparició en escena a començaments del 1995, la banda va arribar a treure quatre discos, l’últim dels quals All hope is gone, que va aconseguir col·locar l’any 2008 al número u de vendes de la llista Billboard.
Paul Gray, que havia estat arrestat fa set anys per possessió de marihuana i cocaïna després d’un accident de trànsit, havia anunciat fa mesos la intenció de tornar a pujar als escenaris amb Hail of bullets.

Els Pets, autoretrat El trio de Constantí treu ‘Fràgil’, desè disc d’estudi i el millor dels últims anys, un àlbum més íntim i delicat, on Lluís Gaval

En cada disc estem més madurs. Fer pop adolescent a aquestes altures seria una bajanada”. Aquestes paraules de Lluís Gavaldà, líder d’Els Pets, podrien semblar òbvies, però no ho són gens, ja que la banda de Constantí, després de 25 anys de carrera, acaba de treure el que és potser el seu millor disc dels últims anys, Fràgil (Discmedi). Un desè àlbum d’estudi que és una nova reinvenció d’aquest trio que ja es va reinventar fa tretze anys amb el Bondia i que el 2004 va emprendre un camí, amb Agost, que ha eclosionat ara gràcies a dotze cançons íntimes, despullades, madures, al dia, alhora que perfectament travades i força heterogènies a nivell musical.

No debades, aquest és el quart CD produït pel prestigiós productor de Nashville Brad Jones. Una excepció, la del nombre en el nord-americà, que afalaga Els Pets, i que demostra la importància d’aquest Fràgil.

Gavaldà admet que a l’àl bum hi ha explícita “la voluntat de despullar-me emocionalment”, fàcilment connotable amb el pas, a les lletres, de la primera persona del plural (nosaltres) a la primera del singular (jo), de “narrador”, que diu el cantant, que domina tot el disc. Sembla com si el frontman d’Els Pets hagués volgut explicar-se, oferir pinzellades de la seva vida interior, cosa que queda palesa en un dels temes més deliciosos dels últims anys, Jo i ningú. Un retrat del creador que busca i no troba a altes hores de la matinada, vestit únicament amb la veu del cantant, una harmònica breu i el so d’un piano modificat –van posar llibres dels Beatles embolicats amb camussa damunt les cordes fins que van obtenir una mena de so buit–. “Parlo de l’absència i d’a quest interior que no deixa de donar pel sac”, diu Gavaldà. “Em fa menys angúnia parlar de mi. I potser en sentia la necessitat”, afegeix.

A Fràgil no tot és tan íntim com a Jo i ningú. Aquest tema, lent i pausat, és més aviat una excepció en un disc tan ballable i mogut com tots els d’Els Pets. El que passa és que aquí tot està més ben vestit, és més rodó. El cantant dei xa clar, tot i la intimitat dels temes, que la seva vida sentimental “no és tan preocupant com la dels personatges” que descriu.

“No crepusculars”
La fragilitat que dóna títol a l’àlbum el travessa de cap a cap. Des de les lletres i la música al mateix disseny del CD, on hi ha moltes joguines, “petits tresors”, potser plenes de picades d’ullet a la memòria dels components de la banda, potser a la infantesa. Gavaldà no parla de nostàlgia. Però sí de la maduresa a què ens referíem al principi.

“Quan ets jove, i ets irrompible, inoxidable, la fragilitat és un concepte negatiu. Però amb el temps guanya, esdevé una cosa preciosa, a cuidar, perquè les coses que t’omplen són fràgils. La vida et fa ferides i cicatrius que demostren que has viscut”, indica el cantant, seriós. Joan Reig, el bateria i l’altre membre d’Els Pets amb el baixista Falin Cáceres, trenca la sobrietat del seu company dient que ja són uns iaios, però deixa clar que “som madurs, no crepusculars”, i que, com als bons actors, els ha arribat l’hora de protagonitzar les millors obres.

Ells són un cas força atípic dins el món del pop, no sols català, sinó mundial. Poques bandes hi ha que arribin al quart de segle sense cap trencament entremig. Com apunta Gavaldà, ara els tocaria el retrobament després d’uns anys de carreres en solitari fracassades.

“Sí, som atípics”, diu Gavaldà. I això és perquè, diu, van tenir el seu primer hit de grans dimensions fa tretze anys amb Bondia tot coincidint amb una segona onada de popularitat. I en aquests moments la seva cançó que més sona a la ràdio és XL, que és del disc anterior a Fràgil, Com anar al cel i tornar (2007). “No ens cal revisar els clàssics dels 80 i dels 90”, afirma el líder d’Els Pets. De fet, se senten més còmodes entre les noves generacions de pop, de Mazoni o Love of Lesbian, per exemple, que entre els de la seva generació del rock català. I aquest disc últim encara els acosta més.

Mor Malcom McLaren, pare dels Sex Pistols

El mànager dels Sex Pistols i considerat un dels pares del punk, Malcolm McLaren, ha mort aquest dijous als 64 anys en un hospital de Suïssa a causa d'un càncer.

L'empresari i promotor anglès va obrir una peculiar botiga de roba a Londres als anys 70 amb la seva exparella, Vivienne Westwood, que es va convertir en un establiment de referència. A partir d'aquí va començar a promoure grups musicals i, fins i tot a enregistrar alguns àlbums. La fama, però, li va arribar com a mànager dels Sex Pistols, que es van erigir com a impulsors del punk amb populars cançons com God save the queen.

Loquillo celebra 30 anys de carrera amb un ‘grans èxits’ al Sant Jordi Club

El 1980, Loquillo convencia una petita discogràfica, Cúspide, per gravar el seu primer disc. No tenia banda ni un repertori establert, però Los tiempos están cambiando semblava cridat a exercir de quilòmetre zero d’una carrera que ja suma tres dècades d’activitat imparable, mutant i amb abundants cops d’efecte. José María Sanz celebra avui 30 anys de carrera musical i de fama rockera amb una actuació al Sant Jordi Club. Efemèride que ens invita a emprendre un viatge en el temps que s’anuncia ric en accidents geogràfics. Una lliçó (o més) de rock’n’roll i show business, i un tractat de supervivència.
QÜESTIÓ D’IMATGE
3Abans de trepitjar un escenari i enfrontar-se amb compositors i guitarristes, Loquillo tenia clar que el rock’n’roll entrava pels ulls i l’actitud. «Hi havia un atipament dels cabells llargs i del pau i amor. Odiàvem Canet Rock. Ens agradava la imatge de Marlon Brando i James Dean, i el rock ens va entrar via Bowie, Bryan Ferry, Lou Reed, American grafiti... La imatge. Després va venir la música».
La seva primera actuació va ser el 1978 al club Tabú, a la Rambla. amb una banda muntada pel promotor Segis. «Un home de qui no es parla mai, i ho va fer tot: va portar Chuck Berry, va muntar el festival Hasta luego cocodrilo i va convertir el Tabú en sala de rock». Va quedar impressionat amb l’actuació de Ramoncín a Televisió Espanyola, cantant Marica de terciopelo. «Vaig pensar: ‘si aquest ho fa, jo també’».
FUROR TROGLODITA
3A la seva colla hi havia dues seccions: els rockers tradicionalistes (Carlos Segarra) i els que seguien, fascinats, la revolta punk. «Raimon canta Jo vinc d’un silenci. Doncs jo vinc del soroll». Va ser definitiu un viatge a Londres, el 1979, amb un encàrrec de la revista Star: va descobrir The Clash i els Stranglers, i va veure que, al cap i a la fi, el punk comportava una recuperació de les arrels del rock’n’roll.
Després de l’improvisat Los tiempos están cambiando, l’esperaven dos anys de mili a la corbeta Cazadora («la mateixa on Marta Sánchez va actuar anys després en la guerra del Golf»). Mentrestant, Sabino Méndez, guitarrista i inspirat compositor, va crear Los Trogloditas.
A LA ‘MOVIDA’
3Una actuació al Rock Ola, de Madrid, que va acabar a mastegots («en vam sortir escortats per la policia, com correspon a una banda de rock»), va marcar l’inici del seu idil·li amb Madrid, fins al punt que, durant uns anys, Loquillo & Los Trogloditas es van integrar al circuit de la movida. «Ens van adoptar. Sabino era el tipus interessant i guaperes, i jo, l’estrella». Segons la seva opinió, els límits d’aquella escena són nítids. «La movida era Alaska y Los Pegamoides, Parálisis Permanente, Gabinete Caligari, Derribos Arias... Radio Futura eren més grans, i Nacha Pop eren poperos. ¿Los Secretos? Embafadors. Sí, han fet grans cançons, però llavors ens semblaven l’horror».
El 1984, el minielapé ¿Dónde estabas tú en el 77? va marcar un gir after-
punk obscurantista. «Ens va influir molt Bauhaus». No desestimem un factor extramusical: «Les noies sinistres, molt exquisides, que a Sabino i a mi ens posaven que t’hi cagues».
UN GRUP ‘SUPERVENDES’
3El salt a la multinacional EMI-Hispavox, de la mà d’Alaska, va aplanar el camí perquè el grup fes el salt comercial, com Nacha Pop, Radio Futura i Gabinete. La movida més genuïna quedava enrere. «Va acabar quan es va incendiar Alcalá 20, el 1983. Fins llavors, era underground; a partir d’aquí es va convertir en folklore i en senya d’identitat de la moderna Espanya socialista».
La mafia del baile va ser l’inici de la conversió de Loquillo & Los Trogloditas en una banda de consum massiu. També més eclèctica, com va il·lustrar el seu relleu, el sofisticat Mis problemas con las mujeres. «Nosaltres veníem de l’estètica de caçadora de cuir i, de cop, va resultar que tots els grups eren durs. Es vestien de cuir, volien sortir a Ruta 66… Per riure. Vaig dir: ‘doncs em poso un esmòquing’».
Aquell disc va incloure una peça fetitxe, La mataré. «Una mescla perfecta de rumba i rock’n’roll amb un aire tanguer a la lletra. El meu pare cantava tangos i a casa vaig sentir molt Gardel. Aquella cançó, interpretada per Manolo García, no hauria funcionat: s’hi havien de posar collons».
‘ROCK’N’ROLL ACTITUD’
3A l’època del doble en directe A por ellos...!, que son pocos y cobardes, la banda va fer seu el decàleg oficial d’excessos del rock’n’roll, inclòs l’apartat d’addiccions, que van delmar la formació. «Vist amb la distància, vam viure el que havíem de viure. ¿Què és el rock ara? ¿Coldplay? ¿U2? ¡Doncs anem-nos-en corrents! El rock és beure’s la vida. L’última banda que hi ha hagut és Guns n’Roses».
Ja als 90, el grup va començar a distanciar-se de la radiofórmula. «Gay Mercader, que era el mànager, va dir que no havíem de cedir més
els drets d’autor als 40 Principales. Vam deixar de sonar. I fins ara».
EL REFUGI POÈTIC
3Amb uns Trogloditas en desintegració, Loquillo, que ja havia treballat amb Pi de la Serra i havia gravat La mala reputación, de Brassens (via Paco Ibáñez), va canviar de terç amb el literari La vida por delante. «Estava esgotat del meu personatge. Sabia que podia donar més, però d’una altra manera. Gabriel Sopeña em va salvar la vida: em va recollir i va recompondre les peces».
Un retret: «¿Per què els de la Cançó odien el rock? Segueixo sense entendre-ho. Hi ha aquella cançó del Serrat, Cuando duerme el rock’n’roll… ¿Per què l’odieu?, els pregunto. Els cantautors madrilenys hi convivien». Per ell, «avui, tot acte té a veure amb la cultura pop i rock. Tony Blair tocava en un grup. És absurd que Zapatero digui que li agraden Serrat i Paco Ibáñez. ¿On has estat, xaval?».
LOQUILLO, NOVA ERA
3Los Trogloditas es van acabar el 2007 després de dues cites com a teloners de luxe dels Rolling Stones i The Who, i la capsa antològica Rock’n’roll star, 30 Años / 1980-2010 gira full. Loquillo té ara tres projectes entre mans: l’adapta-
ció de poemes de Luis Alberto de Cuenca i unes col·laboracions amb Sopeña i el reenganxat Méndez. Balmoral el va recuperar per a les files del rock, un rock ja gairebé als cinquanta: el del Clot entrarà en aquesta dècada el 21 de desembre. Però els valors segueixen al seu lloc: «El rock és provocar, transgredir, molestar»...

Juan Perro obre a Barcelona la gira del seu nou projecte

El mestís univers sonor de Juan Perro retorna als escenaris sis anys després. El nou projecte artístic de l'alter ego de Santiago Auserón s'estrena en un doble concert, demà i divendres, a L'Auditori de Barcelona, que alhora s'ha implicat en la gravació d'un disc en directe. Juan Perro revelarà quinze cançons noves i reprendrà temes selectes dels seus discs anteriors.

Juan Perro no necessita Santiago Auserón (Saragossa, 1954) per pujar dalt de l'escenari. És l'exlíder de Radio Futura qui necessita Juan Perro per ser i sentir-se músic. La identitat canina de Santiago Auserón és una actitud que implica no posar ni límits ni condicions a la recerca artística. Si hi ha investigació, Juan Perro existeix. «Investigació i investigació», insisteix aquest músic, filòsof i compositor, amb cara de nen dolentot. Si no n'hi ha, la fera dorm. Els últims sis anys, Juan Perro ha estat preparant el seu retorn mentre Auserón s'ha dedicat en cos i ànima a diverses col·laboracions (a casa nostra, l'any 2006 va participar en el concert d'homenatge al disc Dioptria, de Pau Riba, i el 2008 va fer una gira de gust jazzístic amb l'orquestra del Taller de Músics de Barcelona).

A Juan Perro tan li fa que hagin passat sis llargs anys de silenci des del seu quart i darrer treball discogràfic, Cantares de vela, que potser, vist ara, era visionari del descans que necessitava. El color negre i l'aura desolada impregnava del tot el darrer disc de Juan Perro, molt intimista i amb lletres que evocaven o invocaven llàgrimes, solituds, forats, morts, misteris i una identitat fràgil.

Per al seu retorn, no s'ha deixat abduir per històries «autocomplaents». «Res de mirar-se al llombrígol», exclama. La gira del seu nou projecte artístic, com sempre aliat amb els sons elaborats i amb l'obra de creació enemiga de la música fàcil i lleugera, arrenca a L'Auditori de Barcelona en un concert doble, demà i divendres (21.30h), que té una particularitat: no s'ha editat cap disc amb els quinze temes inèdits (cinc mai tocats enlloc) que desplega el nou projecte. Ja fa molt temps que Santiago Auserón va renunciar als contractes discogràfics per evitar entrar en les dinàmiques perverses de la indústria. Ell s'entén i balla sol des de la seva pròpia oficina de producció La Huella Sonora. No hi ha disc, però n'hi haurà: amb el risc compartit amb L'Auditori, el disc emergirà dels concerts en directe a la capital catalana. Llavors la gira continuarà i el 26 de març farà parada a l'Auditori de Girona, en el marc del Black Music Festival.

El Juan Perro d'aquesta nova etapa està més a prop dels sons de Nova Orleans que de Cuba (per bé que ell considera que entre aquestes dues cultures musicals que tan adora hi ha uns vasos comunicants d'essència hispana que cal reivindicar), estrena nova banda de músics (que integra el guitarrista català Joan Vinyals) i proclama un repertori de cançons que parlen de personatges del carrer, d'indrets amb esperit i que «formen un paisatge» amb pessics de barris madrilenys i barcelonins, per suposat de Nova Orleans, i també de l'Empordà, sota l'influx del qual ha creat el tema Girasoles robados, inspirat en els paratges de Bellcaire.

Jordi Tardà: “De petit ja m’agradava més escoltar rock que jugar

Un clàssic de la ràdio catalana, el Tarda Tardà, compleix el 25è aniversari. Ara s’emet per iCat FM els dissabtes a partir de les deu de la nit fins a la una de la matinada i, com explica en aquesta entrevista a l’AVUI el seu artífex, el periodista, crític musical i col·leccionista Jordi Tardà, el programa manté l’esperit didàctic i d’entreteniment del 1985, amb el rock i els Rolling Stones, la banda de la seva vida, per bandera. Paraula de Stone.

Com estan celebrant el quart de segle de programa?
Estem fent celebracions durant tota la temporada. Ara els oients estan votant [ja han superat les 8.000 votacions] entre 25 cançons històriques dels 25 anys del Tarda Tardà, i hi haurà premis en forma de material exclusiu per als oients. I un dels actes centrals i potser el més atractiu serà la festa concert que farem el 16 de juliol a la sala Luz de Gas, on hi haurà moltes sorpreses.

Des del gener està entrevistant diferents personalitats, que parlen sobretot de rock.
El primer que va venir va ser el president de la Generalitat, José Montilla. I la veritat és que amb els seus comentaris va sorprendre bastant la gent que el president del nostre país tingués un nivell musical apreciable. Vam descobrir un vessant bastant desconegut de Montilla. En general, tots estan demostrant uns bons coneixements musicals.

Com han evolucionat el rock i el seu programa en aquests 25 anys?
El Tarda Tardà crec que s’ha sabut adaptar a les evolucions estilístiques que hi ha hagut. Nosaltres hem posat al programa maquetes de Lenny Kravitz, de Smashing Pumpkins, de Guns N’Roses, de Texas, de gent que no tenien ni disc i que després s’han convertit en autèntics monstres. La música que s’escolta al Tarda Tardà no és una música que la gent pugui anar fàcilment a una botiga i comprar-la. La idea original del programa és que, si algú vol escoltar aquesta música, ens ha d’escoltar a nosaltres, i crec que en 25 anys l’hem mantingut.

De què està més orgullós del seu programa?
Que els oients m’hagin permès fer-lo aquests 25 anys. La gran recompensa és que la gent t’escolti, que et segueixi. Hi ha gent que va començar a escoltar el Tarda Tardà als 15 anys i ara en té 40, i ens escolten ells i els seus fills. Sempre ha sigut un programa didàctic i d’entreteniment i ha sabut mantenir l’esperit del 85.

Com està el tema del Museu del Rock, que s’ubicarà a la remodelada plaça de toros Les Arenes?
Bé, estem treballant a tota pastilla. La idea és que no s’ajorni gaire més i que sigui una realitat en el termini d’uns mesos, ja veurem quants, perquè evidentment no sé quan uns senyors acabaran de fer la feina arquitectònica.

Quina és la finalitat principal del Museu del Rock?
Que sigui didàctic. Nosaltres no farem un museu temàtic. Les guitarres no formaran part de la decoració, sinó que explicaran històries, igual que totes les peces que hi hagi. I, molt important, explicaran també la història de la música feta a casa nostra perquè quan vingui gent de fora sàpiga que a Catalunya també s’hi fa molt bona música. Quan obrim, els tres grans museus del rock del món seran el de Cleveland, el de Seattle i el de Barcelona.

¿En aquests últims anys ha enyorat la Fira del Disc de Col·leccionista que vostè va crear i va portar a ser la millor del món?
Sí. L’he enyorat molt, però ja havia tocat sostre jo amb la Fira del Disc. Ja ho havíem fet absolutament tot i no volia consagrar la meva creativitat únicament i exclusivament en fires del disc. Hi vaig dedicar 20 anys de la meva vida. Les vaig fer a Barcelona, Girona i Reus, i no vaig acceptar de portar-la a més ciutats perquè les tres que feia no anessin coixes.

D’on li ve la passió pel rock i pels Stones?
Des de ben petit ja m’agradava més escoltar rock i els Stones que jugar. I en els primers viatges que vaig fer a l’estranger, de fi de curs amb els maristes, a París o a Londres, els meus companys estaven molt aficionats a allò a què la gent està aficionada quan té 15 o 16 anys, que és el sexe. Ells anaven a veure espectacles d’aquest estil i jo no. Preferia anar a veure concerts de rock i llavors em deien si era homosexual. Però a mi tant me feia el que pensessin.

Què són per a vostè els Stones?
Són la banda de la meva vida i sense els Stones jo probablement no hauria arribat a fer mai un programa de ràdio i estic en deute amb ells. Al programa hem estat a l’estrena de totes les gires que han fet des que existeix el Tarda Tardà. No hem faltat a cap. Però en el programa també hem mimat molts altres artistes, com els mateixos Beatles, i hem donat moltes exclusives, alguna d’àmbit mundial.

Com està el rock ara mateix a Catalunya?
Crec que està molt bé. Estic molt orgullós de la música que es fa al nostre país. Tenim casos com el de Manel que són extraordinaris. Aquí sempre s’ha fet molt bona música, en el Tarda Tardà li hem donat suport i en el Museu del Rock ho continuarem fent.

Una altra de les seves grans aficions és Tintín, personatge que ha portat a la ràdio i a exposicions.
Sí. Ja porto quatre temporades fent Tintín a la ràdio, i a l’estiu farem els set programes que pertoquen. Tintín és una altra de les meves passions i el 6 de març faré a Brussel·les una conferència sobre la relació del belga Hergé, el creador de Tintín, i el pintor Salvador Dalí.

Quimi Portet presentarà a Sant Hipòlit el seu nou disc «Viatge a Montserrat»

Dissabte, 6 de març, a les 22 hores.
Dissabte 6 de març, a les 22 hores al Teatre La Catòlica de Sant Hipòlit de Voltregà, Quimi Portet donarà el tret de sortida al Cicle de Concerts del municipi. El músic vigatà interpretarà “Sabadell”, “Ales de colibrí”, “A Barcelona” o “Si plou, ho farem al pavelló” , alguns dels temes que formen el repertori d’aquest nou disc de Portet, “Viatge a Montserrat”.

A més, Portet també interpretarà cançons dels sis àlbums en solitari des que va deixar “El último de la fila”. L’acompanyen en aquesta gira els components de l”Orquestra Filharmònica de Cro-Magnon i Turbamulta Nacional dels Soviets de Santa Quitèria", o, el que és el mateix, Jordi Busquets a la guitarra, Antonio Fidel al baix i Xarli Oliver a la bateria.

La tercera edició del Cicle de Concerts al Teatre de Sant Hipòlit de Voltregà presentarà, desprès del concert de Portet, La Vella Dixieland el dia 13 de març amb una proposta titulada “L’aventura del jazz”, La Cobla Cadaqués el dia 21 de març i el Trio Pometes que tancarà el cicle el dia 27 de març. Les entrades anticipades per aquests concerts es poden comprar al Punt-Às a partir del dia 1 de març, o a taquilla una hora abans del concert.

A més Quimi Portet actuarà també el proper 20 de març (22 hores) al Teatre Auditori de Calldetenes erigint-se com un dels plats forts de la temporada al municipi, juntament amb l’actor manlleuenc, Lluís Soler.

El Vic Sona tornarà a tenir participació només de grups osonencs

El concurs de música moderna Vicsona reduirà la seva projecció i tornarà a ser un concurs per a músics osonencs. Els seus organitzadors han decidit redimensionar-lo, davant la falta d'infraestructura per mantenir el nivell nacional.

El concurs de música moderna Vic Sona s'estava escapant de les mans dels seus organitzadors, Fressa, que no tenen infraestructura per mantenir un concurs a nivell nacional, com ha estat en les tres darreres edicions. Per això, d'acord amb la regidoria de Joventut de Vic, s'ha reformulat el projecte i s'ha integrat al Troc de Músics, l'intercanvi de grups europeus en el que participa Vic des de fa dos anys. Els participants al Vicsona del 2010 tornaran a ser, per tant, exclusivament grups osonencs.

Entre els participants se seleccionaran sis propostes que participaran en dos concerts al juliol, compartint cartell amb un altre grup, un dels quals serà un participant del Troc de Músics. Els sis grups seleccionats gravaran un disc i els dos millors participaran a la següent edició de l'intercanvi. Aquesta és la fórmula màgica que presentaven els responsables de Fressa i la regidoria.

La notícia coincideix amb el concert de La Iaia, l'àlter ego d'Ernest Crusats, l'últim guanyador del Vic Sona. La Iaia actuarà aquest divendres al Casino de Vic, compartint cartell amb Recors de Gel. La recaptació d'aquest concert es destinarà a la Marató de TV3, del 13 de desembre, que aquest any està dedicada a les malalties minoritàries.

Per recordar !

Alemanya censura l'últim disc de Rammstein al titllar una cançó de sadomasoquista

L'últim disc del grup de música heavy Rammstein ha estat censurat a Alemanya, serà prohibida la seva venda a menors d'edat a partir de demà i els mitjans de comunicació no podran mostrar publicitat de l'àlbum.

I és que l'Oficina Federal per al Control d'Informació Perjudicial per als Joves considera que concretament la cançó Ich tue Dir Weh (I Want to Hurt You) del disc Liebe ist Für Alle Da (Love is For All) té un contingut sadomasoquista, cosa que podria ser "perjudicial" per a nens i joves.

L'oficina, pertanyent al Ministeri de Família, també ha destacat el disseny del disc. Així mateix, assenyala el vocabulari ofensiu del tema, que incita a la violència durant la pràctica de relacions sexuals.

Sexe sense protecció

L'últim disc de la banda alemanya ja ha venut més de 300.000 exemplars des que va sortir a la venda el mes passat. A partir d'ara, qui vulgui adquirir-lo s'haurà de dirigir directament a una botiga de discos i demostrar que té més de 18 anys.

L'Oficina Federal per al Control d'Informació Perjudicial per als Joves també ha criticat el tema Pussy>/i> ja que considera que el videoclip és pornogràfic. En ell es pot veure els components de la banda practicant sexe real, si bé els membres del grup han assegurat que hi ha escenes en què han estat doblats.

El Govern considera que aquestes imatges inciten a la pràctica de sexe sense protecció, malgrat el risc de contraure la sida.

Per la seva part, els components de la banda s'han declarat "consternats" per la decisió d'Alemanya i han titllar la mesura de "nazi".

Albert Pla presenta el seu darrer muntatge

Aquest dijous, dia 29 d’octubre, Albert Pla ha presentat al Teatre Cirvianum de Torelló el seu espectacle “La diferencia”. Es tracta d’un espectacle que es mou entre la música i el teatre, fresc, genial. El muntatge ha omplert el teatre.

En aquest espectacle, Albert Pla puja sol a l’escenari, tan sol que, el pobre, ha de cantar un munt de noves cançons mentre toca la guitarra, sense oblidar-se de controlar el so i d’apagar i encendre els focus de l’escenari que pengen d’una estructura a tall de gàbia com si es tractés d’una barraqueta de fira.

És aquest paraigua de llums unidimensional, el que acaba vestint les cançons que conten històries tràgiques i delirants, quotidianes i sorprenents, delicades i brutals, crues i surrealistes en les quals el botxí és també víctima, la calma es transforma en tempesta, la comèdia conviu amb la tragèdia i la serenitat desemboca en la disbauxa. Tot per fer evident l’estreta línia que separa el bé del mal, el blanc del negre, el positiu i el negatiu, on és la diferència?

El pop independent català ret un homenatge a Umpah-Pah

Umpah-Pah, un cas estrany dins el rock català dels anys 90, desperta l’admiració i la complicitat de la generació que el va rellevar, la de creadors com ara Love of Lesbian, Refree, Mishima, Mazoni i Pau Vallvé (Estanislau Verdet). Tots ells, juntament amb artistes com per exemple Bunbury, Shuarma i Iván Ferreiro, participen en el disc Més raons de pes (al·lusió al primer treball del grup, Raons de pes), un homenatge a aquesta banda que va ser el trampolí de l’errant Adrià (avui, Josep) Puntí, i que sortirà a la venda a finals de novembre. L’edició coincideix amb el 20è aniversari del debut d’Umpah-Pah, a la sala Shock de Girona.
El treball, que ja està gravat i es troba a la fase final del disseny plàstic, a càrrec de Puntí, té com a ideòleg i director artístic el periodista i escriptor Pep Blay, que fa tres anys es va llançar a una altra aventura semblant, l’homenatge a Sopa de Cabra Podré tornar enrere. Blay assegura que Umpah-Pah va ser «el grup més brillant de la generació del rock català». Amb el risc que alguns li retirin la paraula, precisa: «Sopa va popularitzar el rock en català; Els Pets van fer ballar la gent; Sau va ser el fenomen de fans, i en un pla purament artístic, ningú va saber anar tan lluny com Umpah-Pah». El seu propòsit ha estat reunir «les bandes alternatives catalanes del moment i artistes espanyols que al seu dia es van treure el barret davant del grup».
Shuarma (ex-Elefants), Santa N (Carlos Ann i Mariona Aupí, ex-Fang), Egon Soda, Plouen Catximbes (fans confessos d’Umpah-Pah), Miquel Abras i Le Croupier són altres artistes implicats, així com Gossos, «perfectes per al reggae de La catximba». A aquesta versió també s’hi ha afegit Gerard Quintana als cors.

SESSIÓ RESCATADA / Entre els no catalans hi ha Bunbury, que ha gravat una nova versió, amb la seva banda actual, de Sí, una cançó de Puntí que el 2002 l’aragonès va incloure a Flamingos. Bunbury hi intervé com a productor d’una regravació de Mirall capgirat a càrrec de Puntí, registrada quan, fa uns anys, tots dos tramaven un disc conjunt que no van acabar mai.
El gallec Iván Ferreiro, ex-Piratas, i l’andalusa Amparo Sánchez (ex-Amparanoia) completen l’elenc d’un disc fet, segons assegura Blay, de tot cor. Un treball que evita les adaptacions fidels als originals i aposta, segons diu, per la reinvenció. «No és un disc per a nostàlgics, sinó un homenatge perquè les generacions del rock alternatiu coneguin Umpah-Pah

Boys Damm, en concert a Centelles

El proper dissabte 17 d'octubre, les versions més cerveseres de ma dels Boys Damm tornen al City Arms de Centelles. La cita a partir de les 23:00h

- Més informació des del bloc de Boys Damm

- Galeria de fotos del concert a les festes del Carquinyoli de Vic (2009)

- Concert a la festa de cloenda de temporada del Pasternak (2009)

- Galeria de fotos del concert a la Canal de Tona (2008)

La indústria discogràfica desafia la crisi amb una allau de novetats

Tanquen botigues de discos i no es dissipa la boira en la indústria musical, però el ritme d’edició de novetats no decau. Comprats, baixats de la xarxa o escoltats en les emergents plataformes en línia (el fenomen Spotify, amb el beneplàcit de la indústria, que injecta publicitat), els discos continuen sent els referents que marquen l’actualitat de tot artista; el punt de partida de les seves operacions de màrqueting i gires. Ho tenen clar artistes internacionals com Bon Jovi, Pearl Jam, Mark Knopfler, Madonna, Norah Jones, Robbie Williams, Kiss, Shirley Bassey, Rufus Wainwright, Muse, Editors…
Tots ells contraataquen aquesta tardor amb noves gravacions. Potser d’aquí poc temps ja no en direm discos: són, en tot cas, unitats conceptuals que integren un conjunt de creacions musicals. De moment, el paquet de deu, dotze o catorze cançons continua sent el format de referència, encara que s’obren pas tímides altres alternatives: Thom Yorke, per exemple, publicarà dues cançons inèdites a la web de Radiohead. I Smashing Pumpkins utilitzaran aquest mitjà per divulgar 44 noves peces, encara que també les llançaran en format discogràfic.

3‘SUPERVENDES’ POP. Entre els llançaments més sorollosos de la rentrée hi ha el de Madonna, Celebration: una doble antologia que cobreix totes les seves èpoques artístiques i amb la qual tanca el seu contracte amb la multinacional Warner. Conté només una cançó nova, que dóna títol al treball, i veurà la llum dimarts que ve. Acabat de publicar el disc del retorn de Whitney Houston, I look at you, després de set anys de silenci, la setmana que ve serà Mariah Carey qui reapareixerà amb Memoirs of an imperfect angel.
Un ídol pop en dificultats, Robbie Williams, publicarà el dia 9 de novembre un disc de títol enginyós, Reality killed the video star, amb la firma del productor Trevor Horn, que fa tres dècades va ser coautor, precisament, de l’èxit Video killed the radio star, de The Buggles. I el grup alemany Tokio Hotel, el fenomen pop-rock adolescent més estrident dels últims anys, alimentarà els seus fans de tot el món el dia 2 d’octubre amb Humanoid.

3ROCKERS VETERANS. Mark Knopfler acaba de llançar Get lucky, un treball en la seva línia, amb mitjos temps adults i abundants referències folk, que presentarà a Badalona el juliol del 2010. Bon Jovi ja té a punt The circle, anunciat pel grup com un retorn al rock’n’roll després dels seus últims coquetejos country, i que sortirà el dia 10 de novembre. Pearl Jam, clàssic de l’era grunge, ha publicat aquesta setmana Backspacer, un treball en què s’ha retrobat amb el seu productor històric, Brendan O’Brian, després d’11 anys de separació. També és al carrer la nova entrega dels blues-rockers The Black Crowes, Before the frost... until the freeze.

3JOVES ICONES. A la lliga de les estrelles emergents hi ha Rufus Wainwright, amb el seu disc i DVD en directe Milwaukee at last!!!, llançat aquesta setmana. Muse entrega nou material a The resistence, el treball que haurà de dictaminar si segueix les empremtes de Coldplay. Comença a semblar-ho: el dia 27 de novembre farà el salt al Palau Sant Jordi. Norah Jones anuncia «un nou rumb» amb The fall, que sortirà a la venda el dia 17 de novembre i que compta amb Ryan Adams i Marc Ribot. En arenes alternatives, Micah P. Hinson llança un disc de versions (Dylan, Cohen, Orbison), All dressed up and smelling of strangers. A l’octubre veuran la llum el debut de Julian Casablancas, cantant de The Strokes (Phrazes for the young), i els discos d’Editors (In this light and on this evening) i Weezer (Raditude).

3RETORNS ESPERATS. Aviat veuran la llum alguns discos que fa anys que estan en posició d’espera. Com Sonic boom, de Kiss (5 d’octubre), emb el qual la banda novaiorquesa trenca un silenci editorial d’11 anys. O, a l’altre extrem de la paleta cromàtica, Let’s change the world with music, delicadesa pop de Prefab Sprout, que sortirà el mateix dia, després de vuit anys d’aturada. Massive Attack ha endarrerit fins al mes de febrer l’edició del desitjat Weather underground.

3DEL CINE AL POP. Scarlett Johansson vol convèncer que la seva carrera musical va de debò. Contraataca aliant-se amb el cantautor Pete Yorn a Break up, un disc a duo que tots dos han comparat amb les gravacions de Serge Gainsbourg i Brigitte Bardot. Una altra estrella més veterana té a punt el seu retorn: Shirley Bassey, la veu Goldfinger i Diamonds are forever (James Bond), llançarà The performance el dia 9 de novembre, la seva primera obra amb material original en més de 20 anys. Inclou cançons firmades per Pet Shop Boys (que anys enrere van reanimar les carreres de Liza Minnelli i Dusty Springfield), Manic Street Preachers i Kaiser Chiefs.

3UN TOC DE METAL. La novetat més aparatosa del rock dur és Liebe ist für alle da, de la banda alemanya Rammstein, que sortirà el dia 16 d’octubre i, un mes després, el dia 12 de novembre, es presentarà a Badalona. Paradise Lost publicarà la setmana que ve Faith divides us - Death unites us. I s’acosta un disc de Slash, ex-Guns n’Roses, Slash & friends, previst per al gener, amb el suport d’Alice Cooper, Iggy Pop, Ozzy Osbourne, Flea (Red Hot Chili Peppers) i altres institucions rockeres.

L'originalitat de Manel s'emporta el Premi Puig-Porret d'enguany

L’estil folk rock del grup barceloní de Manel ha estat el guanyador de la dotzena edició del premi Puig-Porret que lliura la crítica i la premsa musical del país. "Els millors professors europeus" (Discmedi, 2008), la seva òpera prima, ha despertat noves sensacions que el jurat ha sabut valorar. El cantant de la formació, Guillem Gisbert, assegurava que el premi els havia agafat per sorpresa i considera que aquests reconeixements no augmentaran la pressió sobre la banda de cara al seu segon treball.

El premi, dotat amb 10.000 euros, es va lliurar ahir a la nit en un sopar inaugural del Mercat de la Música Viva (MMVV) de Vic amb més de 300 assistents, conjuntament amb el premis ARC atorgat pels professionals de l'espectacle.L’alcalde de la ciutat va donar la benvinguda al que va definir com la “Llotja de la Música” per excel•lència.

Gisbert assegurava que quan s'adreçaven al sopar inaugural del MMVV no pensaven amb la possibilitat d'agafar el relleu d'un artista "amb una llarga trajectòria" com Roger Mas, guanyador del premi l'any passat. Per al cantant de Manel, el gran ressò que està tenint el seu primer disc ha anat venint "mica en mica", tot i que aquest procés s'hagi fet en molt poc temps. Manel diu que va concebre el primer disc intentant que fos "distret". A partir d'aquest moment, l'eco que ha agafat "se'ns escapa".

El grup, però, no es marca cap calendari per enregistrar un segon treball. El cantant i líder del grup barceloní assegura que fins octubre-novembre Manel farà actuacions en directe i posteriorment iniciarà la preparació del nou disc però sense cap calendari preestablert.

Manel està format per Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé. Entre les referències musicals a les que estan associats hi ha Jaume Sisa, Bob Dylan, Herman Düne i Beirut.

En la fase final de la dotzena edició del premi Puig-Porret, els crítics han escollit a Manel que havia estat finalista en la categoria de rock. Els altres finalistes eren Estanislau Verdet, en cançó; Sílvia Pérez, en jazz i músiques creatives; Toti Soler, en folk; Mayte Martín, en flamenc; i Ferenc i The Requesters, en electrònica.

Els premis ARC

Durant el sopar inaugural del MMVV també s'han entregat els premis ARC que promou l'associació de Representants, Promotors i Managers de Catalunya. Aquests premis arribaven a la setena edició i després d'un any de parèntesi aquest era el primer cop que s'entregaven dins dels actes del mercat musical de la capital d'Osona.

Manel, premiats durant la mateixa nit amb el premi Puig-Porret, s'han emportat un altre guardó en la categoria d'artista. Els altres premiats han estat Lax'n'busto en pop rock, Roger Mas en cançó d'autor, La Troba Kung-fu en músiques del món, Pegasus en jazz, Miquel Gil en folk, el grup Se Atormenta una vecina en versions, la Cimarron en la modalitat d'orquestres, La Banda de drac en formacions de ball, el Mag Lari en arts escèniques i Sergio Dalma ha rebut el premi per la seva trajectòria professional.

----------
NOTA DE PREMSA

EL POP-ROCK IRÒNIC I ALEGRE DE MANEL GUANYA LA DOTZENA EDICIÓ DEL PREMI PUIG-PORRET A VIC

- El guardó, amb una dotació de 10.000 euros, es va lliurar ahir nit durant el sopar inaugural del Mercat de Música Viva

- El grup barceloní s’ha imposat a un centenar de músics i pren el relleu del cantautor Roger Mas, que va guanyador l’any passat

- Manel és una banda de Barcelona amb només un disc al carrer, Els millors professors europeus, molt aplaudit per la crítica

VIC, 17 de setembre.- Manel, considerat per molts el grup del moment, ha estat el guanyador de la dotzena edició del Premi Puig-Porret atorgat pels crítics musicals catalans i la resta de la premsa especialitzada del país. El guardó, amb una dotació econòmica de 10.000 euros, va entregar-se ahir nit durant el sopar inaugural de la 21ª edició del Mercat de Música Viva de Vic, el qual s’allargarà fins el proper diumenge 20 de setembre.

La banda barcelonina va comença a escoltar-se el 2007 quan va quedar finalista del concurs Sona 9. D’això ja fa uns dos anys i ara Manel viu un moment dolç gràcies a un pop-rock senzill, irònic, alegre i sense pretensions comercials, però de lletres treballades i un pel surrealistes que beuen de la lírica quotidiana. El seu primer llarga durada, Els millors professors europeus, el mateix que els ha fet imposar-se en el Premi Puig-Porret 2009, ja va guanyar el Premi Enderrock al millor disc de pop-rock i la revista Rockdelux el va escollir el tercer millor disc espanyol del 2008.

Manel està format per Guillem Gisbert, Martí Maymó, Roger Padilla i Arnau Vallvé. Jaume Sisa, Bob Dylan, Herman Düne i Beirut, entre d’altres artistes, són algunes de les moltes influències del quartet, que juga amb una completa paleta instrumental amb secció de vents, bases electròniques, ukeleles, banjos i xiulets.

En la fase final de la dotzena edició del Premi Puig-Porret, els crítics han escollit a Manel entre els altres finalistes: Estanislau Verdet, per L’all ho és tot pels anglesos (cançó); Joan Díaz & Silvia Pérez, pel compacte Will sing Bill Evans (jazz i músiques creatives); Toti Soler, pel disc Vida més alta (folk); Mayte Martín per Alcantar A Manuel (flamenc); i Ferenc (maxi a Kompakt) i The Requesters (concert al Sónar, EP imminent amb Sinnamon), ambdós en l’apartat d’electrònica. En un primer moment optaven al guardó més de 100 músics, a partir de les llistes que elabora un ampli cens de periodistes especialitzats en música.

El grup Manel pren el relleu del cantautor Roger Mas, que va guanyar el Premi Puig-Porret l’any passat. Amb anterioritat ja havien rebut la distinció Pascal Comelade (1998), Quimi Portet (1999), Els Pets (2000), Jaume Sisa (2001), Antònia Font (2002), Adrià Puntí (2003), Miquel Gil (2004), Refree (2005), Poveda (2006) i La Troba Kung Fú (2007).

El Premi és atorgat per la Institució Puig-Porret. Es tracta d’una fundació privada amb seu a Vic que té com a finalitat atendre i protegir els antics treballadors de l’empresa El Tint i col•laborar en tasques ciutadanes d’assistència social, beneficència i de promoció de la cultura.

Folgueroles prepara un Onze de Setembre musical

El proper divendres, Onze de Setembre, amb motiu de la Diada Nacional i coincidint amb la festa major, l'Assamblea de Joves de Folgueroles ha organitzat un concert amb els grups Opció K-95 (vídeo), The Cabrians, The Demencials i La vieja Stripper.

La cita, a partir de les 23 h al pavelló. L'entrada val 4 €.

- Veure cartell

- MySpace d'opcio k-95
- MySpace dels The Cabrians
- Fotolog dels The Demencials

Barcelona, escenari d'un nou videoclip d'U2

Barcelona és l'escenari de la segona versió del videoclip de la cançó I'll go crazy if I don't go crazy tonight, el nou single extret de l'últim disc dels U2, No line on the horizon. El vídeo, que s'ha inclòs dins del single del tema, va ser enregistrat durant els concerts que els U2 van oferir el 30 de juny i el 2 de juliol al Camp Nou barceloní, presenciats per més de 170.000 espectadors, per iniciar la gira mundial 360° Tour. La banda irlandesa ha triat aquesta cançó perquè ha estat la que millors reaccions ha rebut del públic en directe.

El videoclip, d'una durada de gairebé quatre minuts i que ja està penjat a la web oficial del grup, mostra la interpretació de la cançó en el concert barceloní -un moment dels més catàrtics de la nit-, i nombrosos detalls de la superestructura inspirada en l'arquitectura gaudiniana que feia d'escenari de l'espectacle. El públic barceloní també apareix nombroses vegades a les imatges.

El single s'editarà en dos formats, un que inclou cinc remescles diferents del tema, i un altre que afegeix la cançó Magnificent, que també forma part de No line on the horizon, un treball que es va publicar el passat mes de març.

Els dos concerts dels U2 a Barcelona van ser l'exitós preludi de la gira mundial del grup que lidera Bono i que es reprendrà el 12 de setembre als Estats Units. El títol de la gira, 360° Tour, es refereix al gegantí escenari circular, amb passarel·les i pantalles giratòries d'altíssima fidelitat, que permet que el públic se situï al voltant.

Quimi Portet: "El millor de tocar en un estadi és la taquilla"

1. • El cantant i guitarrista adopta tons assossegats a ‘Viatge a Montserrat’, disc que estrenarà al Mercat de Música Viva de Vic.
   

–Sona molt diferent dels anteriors: tempos reposats, intimisme, fons de teclats, caixa de ritmes...
–Amb La terra és plana vaig descobrir un so tribal i el vaig explorar. Aquí em vaig trobar fent cançons sense pensar en gèneres ni a sonar modern, ni clàssic. He intentat fer cançons maques, que m’emocionin.

–¿Abans volia sacsejar i, ara, vol seduir?
–¡Crec que més aviat em volia sacsejar a mi mateix! No tinc la vanitat de voler intervenir en les vides dels altres, sinó en la meva, i ho vaig aconseguir. No volia fer un altre disc tribal i àrid, i vaig optar per utilitzar teclats i joguines que tenia a l’estudi.

–Hi ha excursionistes, oliveres, aplecs, i aquella exaltació simbòlica de la vida rural tan seva...
–Home, jo no ho veig rural. Però ara el que no és televisió o internet ja passa per rural. Els excursionistes que surten en el disc són de ciutat, ¿eh? És que vivim en una realitat sintètica: la gent es lleva cabrejada per Rodalies, la grip o el que sigui. Hi ha un cabreig dirigit.

–Així que el català emprenyat, ¿l’emprenya?
–Em molesta la gent emprenyada en general. Tot i que el català té més motius per estar-ho perquè, per començar, ni tan sols existeix, i això és un mal punt de partida. Tot podria ser més divertit si la gent es prengués la molèstia de modificar la seva realitat, sense viure en una actualitat imposada, i atengués les seves necessitats emocionals i lúdiques.

–La cançó Viatge a Montserrat és una revisió de Montserrat (1997). Les «tristes nits d’un trist país on ningú riu i mai no hi plou», són ara «dolces nits d’un dolç país on tothom riu i hi plou sovint».
–És que ara estic en un altre país. Quan la vaig escriure devia estar en un lloc que no m’agradava. L’he canviat perquè, si no, seria injust amb els meus veïns de Vic i em sabria greu.

–Ja té set discos en solitari. Amb El Último de la Fila en va fer sis. ¿Fa balanç? ¿Ha construït una carrera amb un llenguatge propi?
–Bé, puc pensar-ho si estic molt emocionat, prenent un gintònic. La meva carrera no em desagrada del tot. No hi ha cap disc del qual pensi: «Quina vergonya». Bé, només el primer, Persones estranyes, que el vaig fer molt de pressa. Crec que sóc un cantant més que acceptable. La meva vanitat és elàstica; si hi ha algú més vanitós que jo, m’aparto. M’encantaria omplir l’Estadi Olímpic, però la situació és la que és.

–¿No troba mai a faltar aquelles multituds, ni per un moment?
–El millor de tocar en un estadi és la taquilla. Seria genial tocar en un teatre amb la taquilla d’un estadi. Les 300 persones assegudes al teatre són més agraïdes que les 80.000 amb gots de plàstic i saltant. Ja hi vaig ser i me’n vaig anar.

–¿No creu en el rock d’estadis?
–No hi creu ningú. La gent hi va perquè... ¡l’hi obliguen! El món ens fa fer coses, encara que després tots s’ho passen bomba. Però jo no em dedico a això. Jo he venut discos i he no venut discos, que és molt més fàcil. M’adapto a les circumstàncies.

–Des del 1998 no ha tornat a treballar ni a col·laborar amb Manolo García.
–Fem coses diferents i tots dos som feliços amb això. No tenim la necessitat de reeditar coses.

–¿Compra discos?
–La meva curiositat ha caigut en picat. Escolto barroc francès, música napolitana, i reviso àlbums antics: Court and spark, de Joni Mitchell.

¿Per què dedica el disc a Adrià Puntí?
–L’enyoro. Tinc la sort d’haver produït tres discos seus i va ser un honor i un enriquiment. Va ser tan especial... Sé que en directe ha tingut algun fracàs últimament i em sap molt de greu. És el millor de tots nos- altres, i amb molta distància. L’estimo molt i l’enyoro.

–¿És recuperable?
–Sí, segur que sí.

Concerts de les Festes de Sant Ramon al barri de la Pietat de Vic

JPG Trio, Baghee Roots i Raydibaum, 3 dels grups que han actuat a les Festes de Sant Ramon del barri de la Pietat de Vic.

El Mercat de Música Viva de Vic estrena web

El web renova disseny, millora la navegabilitat i converteix la secció professional en una autèntica llotja virtual.
- Anar al web del MMVV

El nou web del Mercat de Música Viva de Vic (MMVV), www.mmvv.cat, es presenta de manera totalment operativa, amb grans millores pel que fa tant el grafisme i la navegabilitat com a l’arquitectura interna. La pàgina ha sofert una renovació estètica evident juntament amb una posada al dia a nivell tecnològic que suposa millores com un accés als continguts del web més senzill i útil o la possibilitat d’incorporar vídeo.

Pel que fa a la programació interna, amb l’objectiu d’oferir un millor servei als professionals que participen al Mercat, s’ha dut a terme una renovació completa que fa d’aquesta secció un apartat informatiu i de caràcter professional i esdevé una autèntica llotja virtual per programadors, promotors, artistes i professionals del sector en general. Aquesta nova secció no només facilita informació detallada de tots els grups que formen part de la programació d’enguany i dels professionals i estands que hi participen, si no que incorpora també un gestor d’informació i un banc de dades que possibiliten, un cop acreditat, el contacte i l’intercanvi virtual d’informació (inclòs àudio i vídeo) entre professionals abans de la pròpia celebració del Mercat o la gestió personal de la informació relativa als professional, artistes, expositors, ubicacions i activitats d’interès.

Com a exemple d’una d’aquestes noves utilitats relatives a l’accés virtual als esdeveniments, destaca la retransmissió de vídeo en temps real dels showcases, que permetrà veure els concerts que tinguin lloc a l’espai firal des del portàtil.

- Últimes notícies publicades del MMVV

A Torelló, concurs de tocar la guitarra... sense guitarra!!!

Dissabte 1 d’agost a mitjanit tindrà lloc a Torelló, en el marc de la festa major, la 5ª edició del Concurs de tocar la guitarra sense guitarra. El certamen acull air-guitarristes de tot el país que, al ritme de la música escollida, toquen la seva guitarra imaginaria davant d’un públic entregat.

El jurat valorarà la posada en escena i la precisió tècnica mostrada a les actuacions que poden ser individuals o en grup i que enguany s’espera que superin la vintena.

La festa major de Vilanova de Sau inclou un festival musical

Vilanova de Sau celebrarà la festa major del 8 al 16 d’agost, amb actes lúdics per a totes les edats. Campionat de botifarra, circ, karaoke, homenatge a la vellesa, un berenar popular i el tradicional partit entre solters i casats, entre d’altres propostes. Del programa, també destaca la conferència de l’escriptor Gabriel Muñiz, que explicarà la història de diversos pobles de l’estat espanyol que han quedat submergits, entre ells Sant Romà de Sau.

La novetat més important de la festa major d’enguany serà l’estrena d’un nou festival. Vilanova Acció Musical (VAM) se celebrarà el 8 d’agost, al pavelló esportiu, i comptarà amb quatre formacions molt potents: Hotel La Paz, Miyagui, Reagge Night Reunion i Joana Serrat. L’entrada és gratuïta.

El concert retrà homenatge a Xevi Sanglas, un jove del municipi que va morir fa un any fent escalada.

AC/DC rebenta Montjuïc

Pot ser que en temps d’estretors financeres s’imposin els valors segurs i fiables. O que el rock dur, més o menys metàl·lic, ha multiplicat la seva base social. O, senzillament, que AC/DC s’ha convertit en una marca referencial a la qual cada any més gent vol veure almenys una vegada a la vida, com els Stones, U2, el Cirque du Soleil o David Copperfield. Doncs bé, que consti en acta que el repertori de gags escènics del grup australià (la campana gegant, el canó, la nina inflable, l’strip-tease d’Angus Young...) va desfilar ahir a la nit amb alta precisió i fidelitat a la llegenda en un Estadi Olímpic ple, amb 62.000 persones segons l’organització.
També ho van fer les cançons, una vintena, entre elles una àmplia selecció de l’etapa clàssica (i no superada) de la banda australiana, entre finals dels 70 i principis dels 80 (l’etapa del malaguanyat Bon Scott i el primer disc de la nova era, Back in black), i cinc mencions al seu disc de tornada, Black ice, que van encaixar sense quedar malament.
Sessió de rock de traç gruixut; ferotge i orgullós del seu escàs marge de maniobra. L’imperi del riff. Sense experiments, ni sets acústics, ni balades. Amb afecte instintiu per la tralla i amb gestos de glorificació d’un ideari eternament adolescent: cervesa, noies, rock’n’roll, nits sense límits i fascinació per l’infern i el costat fosc. Un decàleg impartit amb aparent convicció per cinc senyors les edats dels quals oscil·len entre els 54 anys (Angus Young) i els 61 (Brian Johnson).

TRENS I BANYES / Les diferències respecte al concert del 31 de març al Palau Sant Jordi, les entrades del qual el grup va esgotar en menys de quatre hores, van ser d’escala. Tot més gran, aclaparador i èpic. Una passarel·la central més llarga i dues gegantines gorres vermelles tocades amb les respectives banyes diabòliques ubicades sobre les torres d’amplificadors. Però la locomotora que va entrar en escena en la primera cançó, Rock’n’roll train, ha estat la principal aportació del Black ice tour a la imatgeria del grup.
Com aquella nit al Palau Sant Jordi, el gadget triomfador a les parades de marxandatge va ser, precisament, el parell de banyes lluminoses que centenars d’assistents es van col·locar al cap.
L’ordre del dia va seguir amb dues evocacions a Scott: Hell ain’t a bad place to be i la cançó amb la qual el 1981 van plorar la seva pèrdua, Back in black. La sala de màquines, a ple rendiment: la guitarra rítmica de Malcolm Young, el baix de Cliff Williams i la bateria de Phil Rudd, titulars de la banda des dels 70.

ANGUS YOUNG, ESTRELLA / Però el focus es va debatre entre Brian Johnson i el sempre admirat Angus Young. El primer, amb la seva gola en sinistre total, forçant-la i castigant-la a plaer, perquè una cançó d’AC/DC no es pot interpretar com qualsevol altra: exigeix deixar-se les cordes vocals en l’operació.
Pel que fa a Young, continua sent una barreja de líder carismàtic i mascota, però cada vegada més a prop del segon qualificatiu. Solos desbocats, entremaliats, propis d’un nen que tot just acaba de descobrir el poder de la guitarra elèctrica i l’amplificació.
Johnson va anunciar una cançó «especialment per a Barcelona», però s’ha de dir que la peça en qüestió, Dirty deeds done dirt cheap, sona cada nit de la gira des del primer xou. La retòrica del rock d’estadis.
Els cops de guitarra van mantenir el seu rumb inflexible amb Shot down in flames, i Thunderstruck va desfermar l’habitual efecte sensorial barreja de terratrèmol i crisi epilèptica. Un dels moments més heavy metal de la nit. El nou material va mantenir el tipus amb Big Jack i Black ice, i Angus Young es va lluir sense contencions en la bluesística The Jack, en la qual, com és costum, va acabar mostrant uns calçotets adornats amb el logotip d’AC/DC.
Johnson es va penjar de la campana a Hells bells i el xou va integrar més clàssics en una recta final alimentada amb Whole lotta Rosie, un Highway to hell digne d’una classe magistral de Casal rock i les canonades de For those about to rock. AC/DC, el grup que sempre dóna el que s’espera d’ell.

vibrant retorn dels Steve & The Hooligans

La mítica banda Steve and the Hooligans han tornat als escenaris. Aquest dissabte, el grup liderat pel carismàtic Steve Graham va demostrar a la sala Pasternak que gairebé 21 anys després del seu debut continuen estant en bona forma i oferint grans dosis de festa.

L'esperat retorn d'Steve & The Hooligans, al Pasternak

La mítica banda Steve and the Hooligans (ara HooligRans) tornarà a pujar als escenaris en un primer concert que se celebrarà a Vic aquest dissabte 30 de maig.
El grup liderat pel carismàtic Steve Graham oferirà un concert a la sala Pasternak de Vic gairebé 21 anys després del seu debut . Amb gairebé la mateixa formació original, el grup farà un repàs dels temes antics més populars però també oferirà un repertori de temes nous molt més actuals.
- Més info des del web del Pasternak

Steve and the Hooligans van destacar per la seva contundència musical però també per “l’alegria” escènica que oferien ja que no dubtaven a disfressar-se a l’lhora de sortir a l’escenari i oferir un espectacle sens dubte amè i divertit. L’èxit que van assolir els va portar ser un dels grups més contractats a finals dels 80 i principis dels 90 arribant a fer desenes de concerts per tot Catalunya amb actuacions espectaculars com la de ser teloners del veterà rocker Joe Cocker, davant més de 10.000 persones a Falset.

Els Holligans estan formats per músics osonencs de sobres coneguts: Steve Graham (veu), Noris (baix), Pere Galobardes (teclats), Coki (guitarra), i Tino Peralbo (bateria). Tots ells han format part de grups tant populars en la dècada dels 80 com: Brighton 64, Avikultores modernos, Kul de mandril, Bars, Groom...

Calldetenes ja té a punt la 4a edició del Callderock

El proper dia 30 de maig se celebrarà a Calldetenes una nova edició del Callderock. A partir de les 22:15 h la carpa acollirà els concerts de: The Little Band, Egundu Gorri, Anthill, Kamarada Kalasnikov, i Enxufats a la Farola.

Les activitats però començaran a la tarda, a les 17:00 h. Al començament de la Ruta del Molins hi haurà activitats de tir amb arc i painball.
El paintball està obert a tots els majors de 14 anys. Cal inscriure's amb anterioritat, al Punt Jove de Calldetenes (plaça Armand Quintana s/n) o al telèfon 93 881 62 13.

Engeguem la 2a edició del concurs L’art de trair!!!

Engeguem la 2a edició del concurs L’art de trair!!!

Us en recordem el funcionament:

Si ets artista, dibuixant, pintor, fotògraf, il·lustrador... o res de tot això però... t’agradaria aconseguir un disc emblemàtic de la història del rock... el Rock en Viu te’l regala!

Però bé, abans t’ho hauràs de currar!

Recrea o re-dissenya la portada d’un dels discs que et proposem i, si la teva portada és l’escollida pel jurat del Rock en Viu, te’n regalem el CD original! I tots els participants, només pel fet de prendre part al concurs, s’enduran una de les sel·leccions musicals del programa: un cd tot ple de ROCK EN VIU!

Aquí teniu les bases del concurs:

* teniu un plaç d’un mes per a fer els vostres treballs i fer-nos-els arribar (en la segona edició, el plaç d'entrega finalitza el dia 1 de juny).

* s’accepten tot tipus de manifestacions artístiques plàstiques i gràfiques: dibuix, pintura, fotografia, foto-muntatge, muntatge/dibuix/disseny per ordinador, collage, etc.

* envieu els vostres treballs via correu electrònic o correu convencional, a les adreces següents:

* e-mail: rockenviu@gmail.com
* per correu: ROCK EN VIU - Apartat de correus 95 - 08500 – Vic (Osona, Països Catalans)

(si decidiu enviar-nos el vostre treball per correu, envieu-nos igualment un e-mail per notificar-nos la vostra participació, d'acord?).

Com us he dit el premi consistirà en un cd, concretament el disc del qual n’hagueu reproduït la portada. Els premis del concurs seran cedits per la botiga de discos de Manlleu El mallot de la Margot. Si ja teniu el disc en qüestió, segur que podreu arribar a una entesa amb l’Agustí, que és qui regenta aquesta històrica botiga de discos de Manlleu!

En la segona edició del concurs les portades a trair (i a triar ;-) són les següents:

* The Velvet underground & Nico (disc del mateix nom)
* Master of puppets (Metallica)
* Crisis? What crisis? (Supertramp)
* Physical Graffiti (Led Zeppelin)

Ja us hi podeu posar!

L’art de trair és un concurs patrocinat per "El mallot de la Margot", la teva botiga de discos a Manlleu (al carrer Baixa Cortada, 10)

Salut i roquenrol,

L'art de trair: prorrogada l'entrega de participacio

Doncs sí!

Teniu de plaç fins el proper dilluns dia 4 de maig per fer-nos arribar les vostres propostes.

Hem prorrogat l'entrega perquè pogueu acabar tot aquest munt de treballs que no us ha donat temps de finalitzar a data d'avui!!! ;-p

Ens els podeu enviar fins abans de l'inici del proper Rock en Viu de dilluns vinent.

Al proper programa ja anunciarem també les properes quatre caràtules proposades per a la 2a edició del concurs.

Estigueu al cas i poseu-vos a la feina... va, que tindreu tres dies de festa aquest proper capde!

Salut i roquenrol,

David Byrne, el cervell dansaire

El temps corre a favor de les troballes de Talking Heads en matèria d’afro-pop i funk enriquit. Noves bandes rendeixen homenatge als primers discos dels novaiorquesos, i la seva negativa a reunir-se no fa més que avivar el culte. És David Byrne qui el capitalitza en la seva nova aventura solista, amb factor retro però viva i brillant, com va demostrar divendres en un Palau amb les entrades esgotades. Retorn de l’artista a Barcelona 14 anys després de la seva última visita, a la mateixa sala.
En aquella època, Byrne començava a sospitar que els seus discos en solitari despertaven un interès relatiu i va optar per injectar cançons de Talking Heads als seus recitals en proporcions creixents. L’altra nit, va oferir set cançons del seu flamant Everything that happens will happen today i va consagrar la resta del repertori a les seves col·laboracions amb Brian Eno, la majoria en el marc de Talking Heads, entre el 1979 i el 1981. Un material que va arrasar al Palau i el va eximir, per una vegada, de cantar Psycho killer, que és anterior a aquesta època. Potser hi va faltar una altra guitarra, com la que al seu dia va tocar Adrian Belew, per fer encara més espesses les seves trames de funk exòtic, pervertides per l’afrobeat inventat per Fela Kuti. Però la banda va pegar fort des dels primers assalts a I zimbra, Help me somebody i Houses in motion.
Uniformes blancs, coristes i ballarins en un xou que va evocar el clàssic Stop making sense. El líder va llançar un xic d’ironia quan va recordar com van captar, Eno i ell, gravacions de música àrab i africana que van introduir a My life in the bush of ghosts («ara d’això en diuen sampler»); va cantar amb la seva tradicional tendència a l’espasme, va inserir solos furiosos amb el seu Fender Stratocaster i va presumir d’unes cançons i un so que, 30 anys després, segueixen sonant brutalment moderns.

‘REMAIN IN LIGHT’ / Tot i que Heaven va ser aplaudida, i peces noves com Life is long i Feel my stuff van inspirar exquisides coreografies, el cor el va posar el disc Remain in light (1980): el trance de Crosseyed & painless, Born under punches i Once in a lifetime, sortits d’una jungla hi-tech, generosos en ritme i cors hipnòtics. Als bisos, el baix de plom de Take me to the river (Al Green), marabunta afro amb The great curve i un Burning down the house per encendre la metxa i sortir corrents. Música per estimular les extremitats i la matèria grisa. Talking Heads no tornaran i això és el que més s’hi assembla. H

Loquillo es va mostrar fidel a si mateix i a les seves consignes combatives a la sala annexa del Sant Jordi

A bans que sortís a la venda ja era clar: Balmoral no seria per a Loquillo un disc més. I en conseqüència tampoc sembla disposat a abandonar-lo a corre-cuita per embarcar-se en un altre dels seus impulsius projectes. D’aquesta manera, a només set mesos de la seva presentació a l’Auditori, la gira corresponent va tornar a Barcelona dissabte passat, a la sala annexa del Palau Sant Jordi.
A la mateixa hora tenia lloc a la sala gran una ampul·losa festa organitzada per Los 40 Principales, una circumstància que El Loco no podia ignorar. Tan bon punt es va produir una petita errada tècnica, va aprofitar les pertinents disculpes per dir: «Aquestes coses són normals amb la gent que toca en directe, els que són aquí al costat toquen en playback». I, rient, va afegir: «Sí... sóc un fill de puta».
Començar amb Línea clara no només va ser una declaració de principis d’aquelles a què ens té tan acostumats. Curiosament, és una peça que, musicalment, hauria pogut firmar el tòtem indie Fernando Alfaro. I posats a relacionar-lo amb l’escena alternativa, quan va cantar Dispararé, ell mateix es va encarregar de recordar que l’havia gravat al costat del grup El Columpio Asesino.
La veritat és que, amb els seus pros i els seus contres, El Loco té poc a veure amb gent com El Canto del Loco. Com al principi, avui canta per als seus i, en conseqüència, va obviar gairebé tot el repertori dels anys 90 per centrar-se en el seu nou disc, els últims temes dels liquidats Trogloditas i, és clar, un bon nombre dels seus èxits dels anys 80. Va recuperar La mataré, malgrat que la dictadura de la correcció política últimament l’havia arraconat, i es va agenciar amb ella el moment més esplendorós de la nit, ballant amb ímpetu tanguer i demostrant una sorprenent forma física.

HELLS’ ANGELS / Va dedicar Hermanos de sangre a diversos dels membres dels Hells’ Angels que la setmana passada van ser detinguts, i entre el públic es van sentir crits demanant-ne l’alliberament. Va fer dels generosos bisos un concert en si mateix i, si bé Balmoral és un disc de reconciliació amb els seus vells amics, Loquillo segueix en guerra contra el món com si es tractés d’un esport. Tant canta recolzat en una improvisada peanya coberta amb la bandera de Barcelona, com qüestiona amb les seves pròpies cançons el destí de la seva ciutat. Sense els Trogloditas, però fidel com mai a un personatge que va crear fins i tot abans de ser cantant. H

Green Day portarà la seva nova òpera punk al Palau Sant Jordi

Green Day se sumarà l’1 d’octubre vinent al club dels grups capaços d’assaltar el Palau Sant Jordi. El trio californià debutarà al local olímpic per presentar 21st century breakdown, un disc amb estructura d’òpera punk que sortirà a la venda el 19 de maig.
Billy Joe Armstrong i companyia van trencar amb l’àlbum American idiot (2004) la tesi que el punk i els discos conceptuals eren idees incompatibles o superades, i la maniobra els va sortir bé: 12 milions d’exemplars venuts en plena era de la pirateria. Ara, 21st century breakdown hereta aquella ambició narrativa amb un repertori en tres blocs que tracta sobre “l’esvaïment del somni americà”.
El seu assalt al Sant Jordi demostra que no toquen sostre a Barcelona. Van debutar a la ciutat el 1991 a La Bàscula, i van seguir una progressió ascendent passant pel Garatge Club, Zeleste, el pavelló de la Vall d’Hebron i el de Badalona. Les entrades per al concert de la banda, que actuarà el 29 de setembre al Palacio de los Deportes de Madrid, sortiran a la venda divendres vinent i costaran 38 euros.

The Little i Beady Belle, caps de cartell del Festival de Jazz

Del 7 al 17 de maig se celebrarà a Vic l’onzena edició del Voll Damm Festival de Jazz de Vic. La programació ofereix 10 concerts en tres escenaris de la ciutat (Jazz Cava, Centre Cívic El Remei-Estadi i la sala Pasternak). El certamen també compta amb actes complementaris, com una filmoteca, una exposició o una masterclass d’electrònica aplicada a la veu i les cançons.
Artistes d’aquí, o residents al nostre país, que acrediten un prestigi internacional, compartiran cartell amb el quartet holandès The Little i la banda noruega Beady Belle. Entre ells, destaca l'osonenc Adrià Plana. El Festival es va presentar ahir

La Torratxa de Vic celebra el seu primer aniversari

El Centre Social Autogestionat La Torratxa de Vic ha celebrat el seu primer aniversari. Hi ho ha fet amb un cap de setmana ple d'activitats.

Com aperitiu, un cicle de xerrades i el concert d'Acústic, el dissabte. El plat fort del programa es va concentrar el diumenge, dia 12 d'abril, amb una cercavila, una jam session i una xocolatada, entre d'altres propostes. Va tancar la festa el concert d'Odisea de Homer, Thanks for coming, La Tropa i PDS.

La rumba de Dijous Paella, en directe a la sala Pasternak

El proper divendres, dia 17 d'abril, la rumba catalana s'apoderarà de la Sala Pastenak de Vic, de la mà dels Dijous Paella. El grup, de ben segur, farà cantar i ballar a tots els assistents.

- Més info al web de la Sala Pasternak

- Visitar el MySpace dels Dijous Paella

L’art de trair

Rock en Viu posem en marxa el concurs L’art de trair (anomenat així a partir de la cançó del mateix nom del grup Kitsch): un concurs relacionat amb les portades dels discs clàssics de la història del rock.

Si ets artista, dibuixant, pintor, fotògraf, il·lustrador... o res de tot això però... t’agradaria aconseguir un disc emblemàtic de la història del rock... el Rock en Viu te’l regala!
Més informació el blog http://rockenviu.blogspot.com us esperem a tots i penseu que les bases del
concurs son el blog de rock en viu

Kitsch actua en un bloc de pisos

Kitsch va actuar dissabte als pisos de protecció d'oficial de Cal General, a prop de l'estany de Banyoles, on els veïns ja han organitzat altres concerts de grups com ara Jamboree Gang, Carmen 113 i Two Dead Cats, sota la coordinació de Miquel Amela. Amb els músics repartits entre diferents pisos –inclosa una secció de vent–, Kitsch hi va estrenar la cançó Vigília i la va tocar en més d'una ocasió per gravar-ne un videoclip, realitzat per Octavi Espuga.

AC/DC complau el Sant Jordi amb una allau d’himnes del rock dur

La campana gegant de Hells bells, la nina inflable de Whole lotta Rosie, els canons de For those about to rock... Són gags que ocupen un aparador preferent del museu del rock. Ahir a la nit es van succeir, sense modificacions respecte a gires passades, en un Palau Sant Jordi ple, amb 18.000 persones. Els xous d’AC/DC s’assemblen cada vegada més a una obra de teatre on el guió va ser escrit fa molt, però aquest component de ritual no resta intensitat a l’experiència, sobretot si no es repeteix cada any. Va ser, en fi, una sessió de rock’n’roll-espectacle oficiada amb l’excusa d’un disc fresc, Black ice, que va aportar cinc cançons.
Un vídeo de dibuixos animats que culminava amb la imatge d’un tren va iniciar el xou. La locomotora acabava sortint de la pantalla i plantant-se a l’escenari en una reproducció a mida real. En el món d’AC/DC, la metàfora no existeix. Tot és molt real, molt palpable i molt gran. Va sonar Rock’n’roll train i el quintet va entrar en acció a tot drap. L’escenari, net d’accessoris i, al centre, una llarga passarel·la que comunicava amb la pista. Ràpides referències a la història: un Hell ain’t a bad place to be que va evocar els dies de Bon Scott (el cantant original, mort el 1981) i un irreprotxable Back in black. La gorja de Brian Johnson va insinuar aquest entranyable tacte a paper de vidre industrial.

ANGUS YOUNG, ESTRELLA // Però la vedet d’AC/DC segueix sent el seu guitarra solista, Angus Young, el nadó del grup (que ahir feia 54 anys). Encara que li van els solos com a qualsevol guitar hero, les seves intervencions semblen més pròpies d’un nen malcriat que d’un virtuós. Ben flanquejat pel seu germà Malcolm i una titànica secció rítmica, va portar les regnes a Dirty deeds dine dirt cheap, Shot down in flames i un histriònic Thundertruck. I a The Jack, «una cançó sobre una dona molt, molt bruta», segons va anunciar Johnson, va oferir el seu proverbial numeret de striptease, coronat amb l’exhibició de la seva roba interior (amb logo d’AC/DC inclòs). El cantant es va balancejar en el pèndol d’una campana gegant a Hells bells, i després d’un parell de peces noves, War machine i Anything goes, va abanderar un expeditiu You shook me all night long que va exaltar els ànims.
A partir d’aquí, la munició utilitzada va ser de detonació assegurada. Un TNT amb flamarades de dos metres d’alt, un Whole lotta Rosie representat per la seva mascota inflable, de desproporcionats atributs pectorals, i un Let there be rock dissenyat a la glòria d’Angus Young. En els bisos, els dos últims cartutxos: Highway to hell i For those about to rock, aquesta puntuada per estridents canonades. Hard rock d’alta graduació i un guió ric en cops d’efecte però amb canvis mínims respecte a les visites del grup el 2000, 1996, 1991 i 1981. Però, vist el seu èxit, el que en altres resta, a AC/DC suma. O una cosa així.

U2 obre les portes a un tercer concert al Camp Nou

L’inici del 360° Tour d’U2 va camí de batre tots els rècords de la història de la música en directe a Espanya. Segons va anunciar ahir Catalunya Ràdio, el grup irlandès ja té previst oferir un tercer concert a Barcelona si s’esgota el paper del segon en un procés similar al que es va viure la setmana passada quan es van vendre les 90.000 entrades del Camp Nou en tan sols 54 minuts.
No va trigar gaire la promotora del concert, Doctor Music, a comunicar un segon concert per al 2 de juliol, dos dies després del primer. Les noves entrades es posaran a la venda aquest dimarts, 31 de març, a través dels punts de venda habituals de la xarxa Tick Tack Ticket, al 902 15 00 25 i per internet a ticktackticket.com i ticketmaster.es, així com en totes les botigues d’Espanya de la cadena Fnac. El preu també serà de 150, 85, 65 i 30 euros per a les de seient reservat i 55 per a les de pista.
A favor d’aquesta macroexhibició barcelonina hi està jugant el calendari de la gira. Després de l’estrena, la següent estació serà l’estadi de San Siro de Milà el 7 de juliol, és a dir amb prou marge per celebrar un tercer concert al Camp Nou, que podria deixar tan malparada la gespa com plenes les arques del club blaugrana. S’estima que per cada actuació el Barça ingressarà un milió d’euros. U2, per tant, està en condicions de superar els dos actes de l’estiu passat de Bruce Springs-
teen en les que seran les seves úniques actuacions espanyoles del 360°

Los Rebeldes, en la seva gran nit

Els fans de Los Rebeldes van sortir de l’armari. Arrossegaven molts anys de reclusió i desterrament, deportats extramurs pel mercat de tendències. Però Luz de Gas va ser seu per una nit. Hi havia rockers amb barret vaquer, banderes sudistes i la plana major dels Ángeles del Infierno. Molt públic devot que va desbordar la sala i va subministrar a Carlos Segarra una injecció d’estima i ego suficient per mantenir-lo a mil per hora durant una altra dècada, la quarta de la seva carrera. Ell va ser el protagonista d’una nit de germandat i rock’n’roll que quedarà immortalitzada en disc i DVD, tot i que, més enllà d’aquests suports, tindrà, segur, la longevitat garantida als plecs de la seva memòria.
Un concert amb diversos fronts: va reivindicar l’actual formació del grup i va recordar el pes històric del quartet original, que va interpretar cinc temes; va crear vincles amb convidats selectes però el centre de la foto va ser sempre per a un Segarra pletòric. Rock’n’roll amb cites als clàssics; contagiat de blues i swing, com en la cançó que va obrir la nit, Mía.
Shuarma, ex-Elefantes, es va sumar a última hora al cartell i va cantar amb Segarra Un español en Nueva York, un dels punts àlgids d’un primer bloc de cançons que va comptar amb Mürfila i que va incloure dos títols de l’última collita del grup, Perros y gatos i Orgullo y pasión. En la primera va irrompre Chiqui Martí, tot i que el seu strip-art va brillar (i va sorprendre) més en la segona intervenció, al final del concert, quan es va enfilar per una barra d’acer al so d’Eres especial.

VINCE TAYLOR, REPESCAT / Jaime Stinus (ex-Mondragón) va aplicar el seu estilisme de guitarra a Las caras de la moneda, i el cor de la nit va correspondre al revival de la formació original, amb Aurelio Morata i Moisés Sorolla (Tired and sleepy, d’Eddie Cochran), a qui es va sumar Emilio Díaz Speed a Cerveza, chicas y rockabilly. «Només hi ha dues persones que es poden permetre no tenir cognom: Elvis i Loquillo», va anunciar Segarra. Amb el del Clot van evitar cançons òbvies i van rescatar una crua Brand new Cadillac, de Vince Taylor, i Billy La Rocca (del disc Nueve tragos, de Loquillo). Jaime Urrutia, amb gorra de chulapo («jo sóc torero i rebel»), va atacar Agua de Valencia i, després de Mediterráneo, Dani Nel·lo va bufar el saxo en una recta final que va conduir a Bajo la luz de la luna, Esto es rock and roll i Mescalina. I Segarra se’n va anar flotant en un núvol en la nit de la seva vida.

Albert ets únic... (no t'oblidare'm mai)

Fotos realitzades per Joan Vilar.

Ahir a la nit, al Teatre auditori de Calldetenes, Osona. Varem disfrutar de la actuació del cantautor Albert Pla, de Sabadell.
El Teatre estava ple de gom a gom, gent de totes les edats (grans i petits).
L'Albert Pla, acompanyat d'una guitarra i quatre focos, ens van fer passar una estona molt agradable, un espectacle que va durar dues hores sens va fer molt curt.
La gent va acompanyar la vetllada, cantant i aplaudint les seves cançons.
Un concert d'Albert Pla, marcant "La diferencia" , com el nom del seu últim treball.
Al concert ens va oferir, les cançons d'aquest últim treball, però recordant per acabar la nit alguna de les cançons com La sequia, i Jo vull ser torero, cançons del seu primer disc.

Manel + Marc Puigdomènech quartet protagonistes del proper concert de la K.O.K.

Amb el bon record que va deixar el passat cap de setmana, Willie Nile, la gent de la K.O.K. ja preparen un nou concert.

Ara, serà el torn de Manel i de Marc Puigdomènech Quartet. La cita, el proper 9 de maig a partir de les 23:30 h al rockòdrom dels Hostalets de Balenyà.

- Més info des del bloc de la K.O.K.

- Galeria de fotos del concert de Manel a Manlleu

- Anar al MySpace de Manel

- Noticies publicades dels concerts de la K.O.K.

Albert Plà porta a Calldetenes un espectacle «multimerda»

Albert Plà serà el proper dissabte 21 de març, a les 22:00 h, a l'Auditori Teatre de Calldetenes. El polifacètic cantautor presentarà la seva ultima proposta, "La Diferencia", un espectacle "multimerda", com l'anomena ell mateix.

En el muntatge, la comèdia conviu amb la tragèdia i la serenitat desemboca en el desenfrè. Tot, i com fa sempre Pla, buscant l'estreta linia que separa el bé del mal, el blanc del negre.

concert d'homenatge a Oriol Payàs

El recinte firal del Sucre de Vic va acollir aquest dissabte, dia 14 de març, el concert benèfic In Memoriam d'homenatge a l'Oriol Payàs.

Al concert, hi van participar els grups Eikostate, Joana Serrat, Tray Again, Near to Nothing, Apeiron, Turnstile i Los Flanagan. També hi va haver l'actuació del Mag Pota.

L'entrada valia 4€ i tots els beneficis recaptats es van destinar a Osona Contra el Càncer.

Manel omple a vessar la sala Pasternak

El passat dissabte, Manel va presentar el seu treball "Els millors professors europeus" a la sala Pasternak de Vic. El local es va omplir omplir de gom a gom d'un public entregat, que no es volia perdre el concert del quartet de la vila de Gràcia.