Jordi Tardà: “De petit ja m’agradava més escoltar rock que jugar

Un clàssic de la ràdio catalana, el Tarda Tardà, compleix el 25è aniversari. Ara s’emet per iCat FM els dissabtes a partir de les deu de la nit fins a la una de la matinada i, com explica en aquesta entrevista a l’AVUI el seu artífex, el periodista, crític musical i col·leccionista Jordi Tardà, el programa manté l’esperit didàctic i d’entreteniment del 1985, amb el rock i els Rolling Stones, la banda de la seva vida, per bandera. Paraula de Stone.

Com estan celebrant el quart de segle de programa?
Estem fent celebracions durant tota la temporada. Ara els oients estan votant [ja han superat les 8.000 votacions] entre 25 cançons històriques dels 25 anys del Tarda Tardà, i hi haurà premis en forma de material exclusiu per als oients. I un dels actes centrals i potser el més atractiu serà la festa concert que farem el 16 de juliol a la sala Luz de Gas, on hi haurà moltes sorpreses.

Des del gener està entrevistant diferents personalitats, que parlen sobretot de rock.
El primer que va venir va ser el president de la Generalitat, José Montilla. I la veritat és que amb els seus comentaris va sorprendre bastant la gent que el president del nostre país tingués un nivell musical apreciable. Vam descobrir un vessant bastant desconegut de Montilla. En general, tots estan demostrant uns bons coneixements musicals.

Com han evolucionat el rock i el seu programa en aquests 25 anys?
El Tarda Tardà crec que s’ha sabut adaptar a les evolucions estilístiques que hi ha hagut. Nosaltres hem posat al programa maquetes de Lenny Kravitz, de Smashing Pumpkins, de Guns N’Roses, de Texas, de gent que no tenien ni disc i que després s’han convertit en autèntics monstres. La música que s’escolta al Tarda Tardà no és una música que la gent pugui anar fàcilment a una botiga i comprar-la. La idea original del programa és que, si algú vol escoltar aquesta música, ens ha d’escoltar a nosaltres, i crec que en 25 anys l’hem mantingut.

De què està més orgullós del seu programa?
Que els oients m’hagin permès fer-lo aquests 25 anys. La gran recompensa és que la gent t’escolti, que et segueixi. Hi ha gent que va començar a escoltar el Tarda Tardà als 15 anys i ara en té 40, i ens escolten ells i els seus fills. Sempre ha sigut un programa didàctic i d’entreteniment i ha sabut mantenir l’esperit del 85.

Com està el tema del Museu del Rock, que s’ubicarà a la remodelada plaça de toros Les Arenes?
Bé, estem treballant a tota pastilla. La idea és que no s’ajorni gaire més i que sigui una realitat en el termini d’uns mesos, ja veurem quants, perquè evidentment no sé quan uns senyors acabaran de fer la feina arquitectònica.

Quina és la finalitat principal del Museu del Rock?
Que sigui didàctic. Nosaltres no farem un museu temàtic. Les guitarres no formaran part de la decoració, sinó que explicaran històries, igual que totes les peces que hi hagi. I, molt important, explicaran també la història de la música feta a casa nostra perquè quan vingui gent de fora sàpiga que a Catalunya també s’hi fa molt bona música. Quan obrim, els tres grans museus del rock del món seran el de Cleveland, el de Seattle i el de Barcelona.

¿En aquests últims anys ha enyorat la Fira del Disc de Col·leccionista que vostè va crear i va portar a ser la millor del món?
Sí. L’he enyorat molt, però ja havia tocat sostre jo amb la Fira del Disc. Ja ho havíem fet absolutament tot i no volia consagrar la meva creativitat únicament i exclusivament en fires del disc. Hi vaig dedicar 20 anys de la meva vida. Les vaig fer a Barcelona, Girona i Reus, i no vaig acceptar de portar-la a més ciutats perquè les tres que feia no anessin coixes.

D’on li ve la passió pel rock i pels Stones?
Des de ben petit ja m’agradava més escoltar rock i els Stones que jugar. I en els primers viatges que vaig fer a l’estranger, de fi de curs amb els maristes, a París o a Londres, els meus companys estaven molt aficionats a allò a què la gent està aficionada quan té 15 o 16 anys, que és el sexe. Ells anaven a veure espectacles d’aquest estil i jo no. Preferia anar a veure concerts de rock i llavors em deien si era homosexual. Però a mi tant me feia el que pensessin.

Què són per a vostè els Stones?
Són la banda de la meva vida i sense els Stones jo probablement no hauria arribat a fer mai un programa de ràdio i estic en deute amb ells. Al programa hem estat a l’estrena de totes les gires que han fet des que existeix el Tarda Tardà. No hem faltat a cap. Però en el programa també hem mimat molts altres artistes, com els mateixos Beatles, i hem donat moltes exclusives, alguna d’àmbit mundial.

Com està el rock ara mateix a Catalunya?
Crec que està molt bé. Estic molt orgullós de la música que es fa al nostre país. Tenim casos com el de Manel que són extraordinaris. Aquí sempre s’ha fet molt bona música, en el Tarda Tardà li hem donat suport i en el Museu del Rock ho continuarem fent.

Una altra de les seves grans aficions és Tintín, personatge que ha portat a la ràdio i a exposicions.
Sí. Ja porto quatre temporades fent Tintín a la ràdio, i a l’estiu farem els set programes que pertoquen. Tintín és una altra de les meves passions i el 6 de març faré a Brussel·les una conferència sobre la relació del belga Hergé, el creador de Tintín, i el pintor Salvador Dalí.