divendres, 31 de desembre del 2010

Mor el cantant del grup Boney M


El cantant i exdj Bobby Farrell, rostre masculí del grup Boney M., va morir ahir als 61 anys d'edat. Conegut per la veu cavernosa, el pentinat afro, la indumentària de lluentons i les acrobàtiques contorsions escèniques, Farrell es trobava en una habitació d'hotel a Sant Petersburg, ciutat on estava de gira, però les causes de la mort no s'han precisat.

Nascut a Aruba –a les Antilles holandeses– el 1949, Farrell vivia a Holanda i ahir mateix havia d'anar a Itàlia per oferir un altre concert.

Farrell es va sumar el 1976 a Boney M., una creació del productor alemany Frank Farian –anys més tard impulsor del polèmic duet Milli Vanilli, que es va descobrir que no cantaven realment– integrada també per tres cantants antillanes. Boney M. va tenir un gran èxit internacional durant el boomde la música disco i les pistes de ball als anys 70; van arribar a vendre més de 150 milions de discos amb temes tan enganxosos com Sunny, Ma Baker, Rivers of Babylon, It is holi-holiday, Daddy Cool oRasputin. La presència de Farrell al grup va ser intermitent; el 1982 va deixar la banda per reincorporar-s'hi des del 1983 fins al 1986; el 1988, Boney M. van tornar per un any als escenaris.

El 1994, any en què es va divorciar, Farrell va ser condemnat per intentar cremar la seva dona.

dimarts, 28 de desembre del 2010

El rock sí existeix

Quan entrevistes The Gruixut's has d'anar amb compte amb les preguntes i no passar-te de graciós o en sortiràs escaldat. Un exemple: gravar un disc ara no és perdre una mica el temps? “En realitat, nosaltres el gravem només per als periodistes, que estan molt desfasats i són els únics que els interessen els discos. La resta de la gent se'ls baixa gratis d'internet”. La banda empordanesa, però, continua dedicant força temps i esforços a enregistrar la seva música. Ara mateix fa ja cinc setmanes amb interrupcions i uns quinze dies efectius que graven el que serà el seu segon disc als estudis Soundclub, de Salt, amb el seu màxim responsable, Lluís Costa, com a productor, o The Producer, segons la nova nomenclatura gruixuda. El disc encara no té títol –és “probable” que es bategi com un dels temes del disc: Que vénen els indies!–, però sí se sap que RGB Suports el publicarà durant la segona quinzena de febrer.

Després d'haver guanyat el concurs Sona 9 i d'estrenar-se discogràficament amb Normalitzem el rock'n'roll, semblava que tot serien flors i violes per al grup baixempordanès, però no ha estat així: “El rock no existeix, ni a les ràdios públiques ni a les privades, ni tampoc a la televisió. Però encara és més greu que aquells que ens van donar el premi Sona 9, com ara Catalunya Ràdio, Icat FM i Ritmes.cat, després no ens han fet ni cas. Si ens ignoren, per què ens donen un premi? El que és cert és que a Icat FM només es programa música amable”. I la música de The Gruixut's és qualsevol cosa menys amable.

Real com la vida mateixa

Durant la conversa a l'estudi de Lluís Costa, mentre aquest exerceix de productor assenyat i aposta pel tema que hauria d'obrir el disc i funcionar com a single –Quina nit de Fires–, els tres Gruixut's presents reflexionen sobre la possibilitat que el disc es vengui amb aquest adhesiu a la portada: “No conté ni balades ni guitarres acústiques”. Improbable. El que sí és real com la vida mateixa és la història que narra Quina nit de Fires: “Explica una experiència que vaig tenir a les Fires de Girona de l'any passat. Era un dimarts i vam sortir a fer un volt amb uns amics... I ja no recordo res més: només que vaig aparèixer l'endemà al llit, a casa dels meus pares. Sí, és una mica com Resacón en las Vegas, però a Girona”, explica Carles Sendra, guitarra i veu del quartet que ara formen The Gruixut's, després de la recent deserció del seu guitarrista solista, Albert Serrano, que ha posat en marxa el seu propi trio, però continua vinculat a The Rock'n'Roll Brothers, el grup de versions que inclou també tots els altres membres de The Gruixut's. La banda es completa amb Toni Molina (bateria), Adrià Castells (baix) i Jordi Anticó (guitarra i veu). Amb dues guitarres en comptes de tres, el so i la intensitat de The Gruixut's es mantenen inalterables, entre el rock clàssic, la música surf –l'instrumental Instrusemental– i un sentit de l'humor que serveix per denunciar les campanyes contra la grip A (Epidèmia), la manca de previsió contra les nevades del febrer passat (Sitiat al cul del món), la televisió escombraria (Tot per l'audiència) i la necrofília que fa vendre discos després de morts a molts músics oblidats (Quan sigui mort).

La síndrome dels trenta

Entre els onze temes del nou disc, també hi ha Tens més vicis que en Maradona, una cançó sobre la síndrome tan habitual de veure com, a partir dels trenta anys, o comences a tenir fills i una vida convencional, o acabes com el rar de la colla.

“Està molt bé aquest disc. Farà les delícies dels nostres milions de fans”, diuen amb molta conya davant d'un panorama que es presenta força negre, amb pocs concerts, sense suport mediàtic ni polític –l'Institut Ramon Llull els va denegar una subvenció per anar al festival texà South by Southwest, que els havia seleccionat per tocar-hi–, i amb internet gairebé com a únic aliat: ara mateix es pot seguir dia a dia el procés de gravació del disc a través d'un videoblog

RETORN D'UNA ICONA DEL ROCK ALTERNATIU



Després d'una dècada més aviat crítica en termes d'inspiració, REM va treure pit amb Accelerate, publicat a principis del 2008. El seu pols enèrgic i el seu retorn al rock de guitarres sembla indicar el camí al seu relleu, Collapse into now, 15è disc d'una banda que, als 80 i 90, va exercir de far de l'escena alternativa nord-americana. Encara que per escoltar-lo caldrà esperar fins al 7 de març, circulen per internet mostres del seu contingut divulgades per la banda a través de la seva web oficial: dues cançons inèdites, Discoverer i It happened today, així com un vídeo tràiler amb fragments de set peces escenificades pel grup a l'estudi.