El 1980, Loquillo convencia una petita discogràfica, Cúspide, per gravar el seu primer disc. No tenia banda ni un repertori establert, però
Los tiempos están cambiando semblava cridat a exercir de quilòmetre zero d’una carrera que ja suma tres dècades d’activitat imparable, mutant i amb abundants cops d’efecte. José María Sanz celebra avui 30 anys de carrera musical i de fama rockera amb una actuació al Sant Jordi Club. Efemèride que ens invita a emprendre un viatge en el temps que s’anuncia ric en accidents geogràfics. Una lliçó (o més) de rock’n’roll i
show business, i un tractat de supervivència.
QÜESTIÓ D’IMATGE
3Abans de trepitjar un escenari i enfrontar-se amb compositors i guitarristes, Loquillo tenia clar que el rock’n’roll entrava pels ulls i l’actitud. «Hi havia un atipament dels cabells llargs i del pau i amor. Odiàvem Canet Rock. Ens agradava la imatge de Marlon Brando i James Dean, i el rock ens va entrar via Bowie, Bryan Ferry, Lou Reed,
American grafiti... La imatge. Després va venir la música».
La seva primera actuació va ser el 1978 al club Tabú, a la Rambla. amb una banda muntada pel promotor Segis. «Un home de qui no es parla mai, i ho va fer tot: va portar Chuck Berry, va muntar el festival Hasta luego cocodrilo i va convertir el Tabú en sala de rock». Va quedar impressionat amb l’actuació de Ramoncín a Televisió Espanyola, cantant
Marica de terciopelo. «Vaig pensar: ‘si aquest ho fa, jo també’».
FUROR TROGLODITA
3A la seva colla hi havia dues seccions: els
rockers tradicionalistes (Carlos Segarra) i els que seguien, fascinats, la revolta punk. «Raimon canta
Jo vinc d’un silenci. Doncs jo vinc del soroll». Va ser definitiu un viatge a Londres, el 1979, amb un encàrrec de la revista
Star: va descobrir The Clash i els Stranglers, i va veure que, al cap i a la fi, el punk comportava una recuperació de les arrels del rock’n’roll.
Després de l’improvisat
Los tiempos están cambiando, l’esperaven dos anys de mili a la corbeta
Cazadora («la mateixa on Marta Sánchez va actuar anys després en la guerra del Golf»). Mentrestant, Sabino Méndez, guitarrista i inspirat compositor, va crear Los Trogloditas.
A LA ‘MOVIDA’
3Una actuació al Rock Ola, de Madrid, que va acabar a mastegots («en vam sortir escortats per la policia, com correspon a una banda de rock»), va marcar l’inici del seu idil·li amb Madrid, fins al punt que, durant uns anys, Loquillo & Los Trogloditas es van integrar al circuit de la
movida. «Ens van adoptar. Sabino era el tipus interessant i guaperes, i jo, l’estrella». Segons la seva opinió, els límits d’aquella escena són nítids. «La
movida era Alaska y Los Pegamoides, Parálisis Permanente, Gabinete Caligari, Derribos Arias... Radio Futura eren més grans, i Nacha Pop eren
poperos. ¿Los Secretos? Embafadors. Sí, han fet grans cançons, però llavors ens semblaven l’horror».
El 1984, el minielapé
¿Dónde estabas tú en el 77? va marcar un gir after-
punk obscurantista. «Ens va influir molt Bauhaus». No desestimem un factor extramusical: «Les noies sinistres, molt exquisides, que a Sabino i a mi ens posaven que t’hi cagues».
UN GRUP ‘SUPERVENDES’
3El salt a la multinacional EMI-Hispavox, de la mà d’Alaska, va aplanar el camí perquè el grup fes el salt comercial, com Nacha Pop, Radio Futura i Gabinete. La
movida més genuïna quedava enrere. «Va acabar quan es va incendiar Alcalá 20, el 1983. Fins llavors, era
underground; a partir d’aquí es va convertir en folklore i en senya d’identitat de la moderna Espanya socialista».
La mafia del baile va ser l’inici de la conversió de Loquillo & Los Trogloditas en una banda de consum massiu. També més eclèctica, com va il·lustrar el seu relleu, el sofisticat
Mis problemas con las mujeres. «Nosaltres veníem de l’estètica de caçadora de cuir i, de cop, va resultar que tots els grups eren durs. Es vestien de cuir, volien sortir a
Ruta 66… Per riure. Vaig dir: ‘doncs em poso un esmòquing’».
Aquell disc va incloure una peça fetitxe,
La mataré. «Una mescla perfecta de rumba i rock’n’roll amb un aire tanguer a la lletra. El meu pare cantava tangos i a casa vaig sentir molt Gardel. Aquella cançó, interpretada per Manolo García, no hauria funcionat: s’hi havien de posar collons».
‘ROCK’N’ROLL ACTITUD’
3A l’època del doble en directe
A por ellos...!, que son pocos y cobardes, la banda va fer seu el decàleg oficial d’excessos del rock’n’roll, inclòs l’apartat d’addiccions, que van delmar la formació. «Vist amb la distància, vam viure el que havíem de viure. ¿Què és el rock ara? ¿Coldplay? ¿U2? ¡Doncs anem-nos-en corrents! El rock és beure’s la vida. L’última banda que hi ha hagut és Guns n’Roses».
Ja als 90, el grup va començar a distanciar-se de la radiofórmula. «Gay Mercader, que era el mànager, va dir que no havíem de cedir més
els drets d’autor als 40 Principales. Vam deixar de sonar. I fins ara».
EL REFUGI POÈTIC
3Amb uns Trogloditas en desintegració, Loquillo, que ja havia treballat amb Pi de la Serra i havia gravat
La mala reputación, de Brassens (via Paco Ibáñez), va canviar de terç amb el literari
La vida por delante. «Estava esgotat del meu personatge. Sabia que podia donar més, però d’una altra manera. Gabriel Sopeña em va salvar la vida: em va recollir i va recompondre les peces».
Un retret: «¿Per què els de la Cançó odien el rock? Segueixo sense entendre-ho. Hi ha aquella cançó del Serrat,
Cuando duerme el rock’n’roll… ¿Per què l’odieu?, els pregunto. Els cantautors madrilenys hi convivien». Per ell, «avui, tot acte té a veure amb la cultura pop i rock. Tony Blair tocava en un grup. És absurd que Zapatero digui que li agraden Serrat i Paco Ibáñez. ¿On has estat, xaval?».
LOQUILLO, NOVA ERA
3Los Trogloditas es van acabar el 2007 després de dues cites com a teloners de luxe dels Rolling Stones i The Who, i la capsa antològica
Rock’n’roll star, 30 Años / 1980-2010 gira full. Loquillo té ara tres projectes entre mans: l’adapta-
ció de poemes de Luis Alberto de Cuenca i unes col·laboracions amb Sopeña i el reenganxat Méndez.
Balmoral el va recuperar per a les files del rock, un rock ja gairebé als cinquanta: el del Clot entrarà en aquesta dècada el 21 de desembre. Però els valors segueixen al seu lloc: «El rock és provocar, transgredir, molestar»...
