divendres, 31 de desembre del 2010

Mor el cantant del grup Boney M


El cantant i exdj Bobby Farrell, rostre masculí del grup Boney M., va morir ahir als 61 anys d'edat. Conegut per la veu cavernosa, el pentinat afro, la indumentària de lluentons i les acrobàtiques contorsions escèniques, Farrell es trobava en una habitació d'hotel a Sant Petersburg, ciutat on estava de gira, però les causes de la mort no s'han precisat.

Nascut a Aruba –a les Antilles holandeses– el 1949, Farrell vivia a Holanda i ahir mateix havia d'anar a Itàlia per oferir un altre concert.

Farrell es va sumar el 1976 a Boney M., una creació del productor alemany Frank Farian –anys més tard impulsor del polèmic duet Milli Vanilli, que es va descobrir que no cantaven realment– integrada també per tres cantants antillanes. Boney M. va tenir un gran èxit internacional durant el boomde la música disco i les pistes de ball als anys 70; van arribar a vendre més de 150 milions de discos amb temes tan enganxosos com Sunny, Ma Baker, Rivers of Babylon, It is holi-holiday, Daddy Cool oRasputin. La presència de Farrell al grup va ser intermitent; el 1982 va deixar la banda per reincorporar-s'hi des del 1983 fins al 1986; el 1988, Boney M. van tornar per un any als escenaris.

El 1994, any en què es va divorciar, Farrell va ser condemnat per intentar cremar la seva dona.

dimarts, 28 de desembre del 2010

El rock sí existeix

Quan entrevistes The Gruixut's has d'anar amb compte amb les preguntes i no passar-te de graciós o en sortiràs escaldat. Un exemple: gravar un disc ara no és perdre una mica el temps? “En realitat, nosaltres el gravem només per als periodistes, que estan molt desfasats i són els únics que els interessen els discos. La resta de la gent se'ls baixa gratis d'internet”. La banda empordanesa, però, continua dedicant força temps i esforços a enregistrar la seva música. Ara mateix fa ja cinc setmanes amb interrupcions i uns quinze dies efectius que graven el que serà el seu segon disc als estudis Soundclub, de Salt, amb el seu màxim responsable, Lluís Costa, com a productor, o The Producer, segons la nova nomenclatura gruixuda. El disc encara no té títol –és “probable” que es bategi com un dels temes del disc: Que vénen els indies!–, però sí se sap que RGB Suports el publicarà durant la segona quinzena de febrer.

Després d'haver guanyat el concurs Sona 9 i d'estrenar-se discogràficament amb Normalitzem el rock'n'roll, semblava que tot serien flors i violes per al grup baixempordanès, però no ha estat així: “El rock no existeix, ni a les ràdios públiques ni a les privades, ni tampoc a la televisió. Però encara és més greu que aquells que ens van donar el premi Sona 9, com ara Catalunya Ràdio, Icat FM i Ritmes.cat, després no ens han fet ni cas. Si ens ignoren, per què ens donen un premi? El que és cert és que a Icat FM només es programa música amable”. I la música de The Gruixut's és qualsevol cosa menys amable.

Real com la vida mateixa

Durant la conversa a l'estudi de Lluís Costa, mentre aquest exerceix de productor assenyat i aposta pel tema que hauria d'obrir el disc i funcionar com a single –Quina nit de Fires–, els tres Gruixut's presents reflexionen sobre la possibilitat que el disc es vengui amb aquest adhesiu a la portada: “No conté ni balades ni guitarres acústiques”. Improbable. El que sí és real com la vida mateixa és la història que narra Quina nit de Fires: “Explica una experiència que vaig tenir a les Fires de Girona de l'any passat. Era un dimarts i vam sortir a fer un volt amb uns amics... I ja no recordo res més: només que vaig aparèixer l'endemà al llit, a casa dels meus pares. Sí, és una mica com Resacón en las Vegas, però a Girona”, explica Carles Sendra, guitarra i veu del quartet que ara formen The Gruixut's, després de la recent deserció del seu guitarrista solista, Albert Serrano, que ha posat en marxa el seu propi trio, però continua vinculat a The Rock'n'Roll Brothers, el grup de versions que inclou també tots els altres membres de The Gruixut's. La banda es completa amb Toni Molina (bateria), Adrià Castells (baix) i Jordi Anticó (guitarra i veu). Amb dues guitarres en comptes de tres, el so i la intensitat de The Gruixut's es mantenen inalterables, entre el rock clàssic, la música surf –l'instrumental Instrusemental– i un sentit de l'humor que serveix per denunciar les campanyes contra la grip A (Epidèmia), la manca de previsió contra les nevades del febrer passat (Sitiat al cul del món), la televisió escombraria (Tot per l'audiència) i la necrofília que fa vendre discos després de morts a molts músics oblidats (Quan sigui mort).

La síndrome dels trenta

Entre els onze temes del nou disc, també hi ha Tens més vicis que en Maradona, una cançó sobre la síndrome tan habitual de veure com, a partir dels trenta anys, o comences a tenir fills i una vida convencional, o acabes com el rar de la colla.

“Està molt bé aquest disc. Farà les delícies dels nostres milions de fans”, diuen amb molta conya davant d'un panorama que es presenta força negre, amb pocs concerts, sense suport mediàtic ni polític –l'Institut Ramon Llull els va denegar una subvenció per anar al festival texà South by Southwest, que els havia seleccionat per tocar-hi–, i amb internet gairebé com a únic aliat: ara mateix es pot seguir dia a dia el procés de gravació del disc a través d'un videoblog

RETORN D'UNA ICONA DEL ROCK ALTERNATIU



Després d'una dècada més aviat crítica en termes d'inspiració, REM va treure pit amb Accelerate, publicat a principis del 2008. El seu pols enèrgic i el seu retorn al rock de guitarres sembla indicar el camí al seu relleu, Collapse into now, 15è disc d'una banda que, als 80 i 90, va exercir de far de l'escena alternativa nord-americana. Encara que per escoltar-lo caldrà esperar fins al 7 de març, circulen per internet mostres del seu contingut divulgades per la banda a través de la seva web oficial: dues cançons inèdites, Discoverer i It happened today, així com un vídeo tràiler amb fragments de set peces escenificades pel grup a l'estudi.

dijous, 9 de setembre del 2010

JA ES CONEIXEN ELS SIS FINALISTES AL 13È PREMI PUIG-PORRET


JA ES CONEIXEN ELS SIS FINALISTES AL 13È PREMI PUIG-PORRET


Ja s’han donat a conèixer els sis finalistes a la 13a edició del Premi Puig-Porret. 10.000 euros que aniran a parar a l’escollit millor artista de l’any dels Països Catalans. La crítica musical catalana ha nominat com a finalistes a Mishima, Sanjosex, Raynald Colom, el ‘Botifarra’, Guillamino i Las Migas. El guanyador del Premi Puig-Porret 2010 es donarà a conèixer el 15 de setembre en l’acte inaugural del 22è Mercat de Música Viva de Vic. + info: www.mmvv.net

dimarts, 31 d’agost del 2010

Rock en viu a Manlleu



Hola a tots i familia del rock en viu aquesta nova temporada estem a radio Manlleu
aqui un poso més informació i el enllaç per formar part del grup de facebook del
programa


http://rockenviu.blogspot.com

Rock en Viu és un programa de ràdio que emet concerts en directe dels artistes del món del Rock.

S'emet els dimarts de 20:30h a 22h a Ràdio Manlleu (107 FM a Osona, i www.radiomanlleu.cat per a tot el món sencer).

Amb:
-> Oriol "udol" Cardona [ Direcció i Locució ]
-> Joan "com no" Vilar [ Agenda i fotografia ]
-> Jordi "versio-man" Cesari [ Versionàrius i entrevistes ]
-> Toni "puertas" Huescar [ Control tècnic ]
-> Xesca Cardona [ Cròniques i fotografia ]

Tot el món del rock, en concert.... (llegeix-ne més)
Missió:
Convertir tots els infidels a la religió del rock, i fer-los creure en déus com ara:

* Ses Satàniques Majestats, The Rolling Stones
* el Metal God, Rob Halford
* il Dio, Ronnie James Dio
* etc.
Productes:
Rock, rock, rock, rock...

Jo encara diria més: rock!
Enllaç del grup del facebook
http://www.facebook.com/#!/pages/Rock-en-Viu/117917478259164?v=info&ref=ts

Tot es dit ! Els 100 PROGRAMES de Rock en viu

Expo a Vic





Presentació de “Rock&Shots”

“Rock&Shots” és el resultat de dues passions unides per un click: La Fotografia i la Música.

Coincidint amb el MMVV, el recull ens mostra el treball de dues persones unides per les mateixes passions: En Joan Vilar (Vic, Osona) i na Xesca Cardona (Mataró, El Maresme).
...
Un “Mar i Muntanya” de caçadors autodidactes de petits instants, potser irrepetibles, entre melodies i ombres.


Inauguració: Dia 10 de Setembre a les 21h, amb música en directe.



Joan Vilar

En Joan Vilar va tenir la seva primera càmera als 13 anys i després d’una temporada d’aprenentatge, el va portar, al llarg del temps, a fer-ne de la fotografia quelcom més que una afecció.

Durant els anys transcorreguts ha tocat varis temes de les seves percepcions i vivències com la natura, bodegons, foto urbana, etc...

Actualment, a més de completar les seves col·leccions, es dedica sobretot a fotografiar bandes musicals, entre d’altres: Àcid Úric, Jam de Perles, Kitsch, La Noche del Leeds i Ara Mateix (on hi té publicada una foto en el disc anomenat “300 anys”).

Una manera de poder realitzar la seva afecció per la fotografia i la música, és com a locutor i col·laborador del programa Rock en Viu.

Guanyador d’un dels concursos de la Festa Verdaguer de Folgueroles, ha quedat finalista en d’altres certàmens. També ha participat en diferents exposicions col·lectives.

En Joan és un artista fet a si mateix i el seu somni és que l’afecció a aquest art li duri per a sempre.

El relat de l’obra d’en Joan Vilar és majoritàriament autodidacte i ha fet seva la famosa frase: “Una imatge val més que mil paraules”.

Una altra de les seves frases és: “Sempre és difícil l’última fotografia”.

http://lacaixafoscajoanvilar.blogspot.com/
http://racomusical.blogspot.com/
http://www.flickr.com/photos/la_caixa_fosca/



Xesca Cardona

Na Xesca Cardona va aterrar al planeta Terra amb una debilitat per a tot allò que anés proveït de botons que activessin alguna cosa.
Com que en aquells temps una video-consola o un pc eren coses inimaginables, ràpidament es va sentir atreta per el cilindre platejat de la Winar de baquelita negre amb la que els seus pares l’apuntaven de tant en tant. Quan va descobrir el que succeïa quan enfonsava l’esmentat cilindre, el seu interés va anar més enllà.

Més tard la familia va decidir modernitzar-se i varen adquirir una Kodak Instamatic 133X, de format quadrat i rodet de cassette, però a ella li seguien seduint més el disparador i el format 6x4 dels negatius de 120mm de la Winar, de la que només en sortien 16 fotos per rodet.

La càmera era un “bé comú” hiperprotegit a la llar, i la fotografia una afecció més que cara, així que no va ser fins els 16 anys quan en va poder fer lliure ús, pel seu compte i risc, i de la mà d’un bon amic va aprendre a fer revelatge en blanc i negre.

Conscient de les limitacions de la càmera en qüestió, anava fent el que podia, fins que miraculosament, als 20 anys, li va caure del cel una reflex Olympus OM-10 amb la que ha viscut un idil•li de prop de 20 anys, i per culpa de la qual ha deixat la targeta de crèdit tremolant en més d’una ocasió.

L’arribada de l’era digital ha estat com una benedicció per aquest “dit fàcil” que s’ha pogut “desmelenar” sense preocupar-se per les factures posteriors.
Primer va ser una Nikon CoolPix 4700, compacte espremuda que va acabar en coma per esgotament, i en l’actualitat una Pentax K200D reflex, suportada per una Nikon CoolPix L19 reconvertida en tot terreny.

Autodidacta tossuda i cabuda, amant i practicant de les arts plàstiques i les lletres, diversos cursos sobre postproducció l’han ajudat a perfeccionar les mancances que puguin aportar-li la manca de tècnica a l’hora de fer les seves captures.

Tot i que té material per a omplir carrets i carretons, na Xesca no havia exposat mai físicament fins ara els seus treballs fotogràfics, tot i que alguns d’ells es poden visionar on-line a la seva web, al blog “El Gripau Blau” i al Flickr.

La seva frase és: “Sóc un xic egoista. Necessito retenir per a sempre amb mi aquell petit instant en moviment que em commou. Per a recordar-lo. Per a reviure’l cada cop que ho desitjo. Per a no oblidar-lo”.

http://xesca.freehostia.com/
http://xesca.blogspot.com/
http://www.flickr.com/photos/xesca

ROCK METÀL·LIC Guns n¿Roses i el teatre d¿Alice Cooper


En el camp del hard rock i el metal, que es mou en un univers propi, destaca la reencarnació dels californians Guns n'Roses, que tornaran el 23 d'octubre, 17 anys després del seu pas per l'Estadi Olímpic, aquesta vegada amb un xou al Palau Olímpic de Badalona. Uns Guns n'Roses molt canviats, és clar: només segueixen a les seves files Axl Rose (veu) i Dizzy Reed (teclats). El repertori consistirà en una barreja dels seus clàssics i el material del faraònic Chinese democracy.

El Sant Jordi Club serà l'escenari més ocupat en tasques metàl·liques. Hi passaran els prehistòrics Manowar (12 de setembre), el grup bandera del nu metal Limp Bizkit (16), els medievalistes Mago de Oz (25), els alemanys Blind Guardian (6 de novembre) i el guru del shock rock, Alice Cooper (23 de novembre).

Els seguidors dels guitar heroes podran delectar-se amb les visites de tres virtuosos de les sis cordes: Tony McAlpine (BeCool, 24 de setembre), George Lynch, exmembre de Dokken, amb el seu actual grup, Lynch Mob (9 de novembre, La 2 d'Apolo) i una de les vedets del sector, Joe Satriani (17 de novembre, Apolo).


CLÀSSICS DEL ROCK Tornen Peter Gabriel, Sting i Supertramp

Peter Gabriel i Sting coincideixen amb dues gires orquestrals amb ­parada al Palau Sant Jordi. L'excantant de Genesis recrearà, el 23 de setembre, les versions del seu disc Scratch my back, així com cançons de la seva carrera en solitari. Sting opta per un guió similar en la seva gira Symphonicities, que recalarà el 29 d'octubre i que inclou material de la seva carrera personal i de The Police. El cantant, per cert, tindrà el seu fill Joe Sumner ac­tuant el 29 de setembre a La 2, d'Apolo, amb el seu grup, Fiction Plane.

Un altre clàssic, Supertramp, tren­ca vuit anys de silenci amb la seva gira de 40è aniversari 70-10. Els britànics es presentaran el 18 de setembre al Sant Jordi, un cop més, sense Roger Hodgson i amb Rick Davies al capdavant. En escenaris més petits destaquen veterans com John Hiatt (28 d'octubre, Bikini; no actua a Barcelona des del 1992), Adrian Belew (5 de novembre, Bikini) i Nils Lofgren, guitarrista de l'E Street Band (31 d'octubre, Pavelló Vell de Berga). I el 15 d'octubre, el doblet Peter Green-Ten Years After (Festival de Blues de Cerdanyola) i la banda noruega A-ha (Sant Jordi Club)

Proxim concert




El divendres 10 de setembre tindrà lloc el concert anual de la festa major
de Folgueroles. Aquest any els grups que actuaran són: Monstruación,
Insershow, Los Kabrebocs i Potlach. El concert començarà a les 23:00h al
pavelló municipal i serà gratuït.

dimecres, 7 de juliol del 2010

dimecres, 26 de maig del 2010

Mor als 38 anys Paul Gray, baixista i fundador de Slipknot


Paul Gray, el baixista que va ajudar a fundar juntament amb Shawn Crahnan el grup Slipknot, una de les bandes de heavy metal més populars de mitjans dels anys 90 als Estats Units, va ser trobat mort dilluns passat a l’habitació d’un hotel de Des Moines, a Iowa.
De moment, continuen sense ser clares les causes de la mort, però les primeres informacions apunten a una sobredosi de drogues i alcohol. Ahir estava previst que es practiqués l’autòpsia al músic, que va morir als 38 anys, per certificar-ne la causa.
Conegut com a The Pig, per les màscares de porc de làtex que portava als seus concerts, Paul Gray tocava amb el vocalista Corey Taylor, els guitarristes James Root i Mick Thomson i el bateria Joey Jordison.

«TALENT IMMENS» / «El món del heavy metal ha perdut un talent immens, però els lleials seguidors de Slipknot s’asseguraran que tant ell com la seva música siguin recordats en el temps», va afirmar Neil Portnow, director de Recording Academy, organitzadora dels Grammy.
Slipknot és una de les bandes més populars de heavy gràcies a les seves explosives barreges de rap i metal i als seus concerts en directe, i va obtenir el seu principal èxit l’any 2004 després de rebre un Grammy per Before I forget.
Des de la seva primera aparició en escena a començaments del 1995, la banda va arribar a treure quatre discos, l’últim dels quals All hope is gone, que va aconseguir col·locar l’any 2008 al número u de vendes de la llista Billboard.
Paul Gray, que havia estat arrestat fa set anys per possessió de marihuana i cocaïna després d’un accident de trànsit, havia anunciat fa mesos la intenció de tornar a pujar als escenaris amb Hail of bullets.

dissabte, 10 d’abril del 2010

Els Pets, autoretrat El trio de Constantí treu ‘Fràgil’, desè disc d’estudi i el millor dels últims anys, un àlbum més íntim i delicat, on Lluís Gaval


En cada disc estem més madurs. Fer pop adolescent a aquestes altures seria una bajanada”. Aquestes paraules de Lluís Gavaldà, líder d’Els Pets, podrien semblar òbvies, però no ho són gens, ja que la banda de Constantí, després de 25 anys de carrera, acaba de treure el que és potser el seu millor disc dels últims anys, Fràgil (Discmedi). Un desè àlbum d’estudi que és una nova reinvenció d’aquest trio que ja es va reinventar fa tretze anys amb el Bondia i que el 2004 va emprendre un camí, amb Agost, que ha eclosionat ara gràcies a dotze cançons íntimes, despullades, madures, al dia, alhora que perfectament travades i força heterogènies a nivell musical.

No debades, aquest és el quart CD produït pel prestigiós productor de Nashville Brad Jones. Una excepció, la del nombre en el nord-americà, que afalaga Els Pets, i que demostra la importància d’aquest Fràgil.

Gavaldà admet que a l’àl bum hi ha explícita “la voluntat de despullar-me emocionalment”, fàcilment connotable amb el pas, a les lletres, de la primera persona del plural (nosaltres) a la primera del singular (jo), de “narrador”, que diu el cantant, que domina tot el disc. Sembla com si el frontman d’Els Pets hagués volgut explicar-se, oferir pinzellades de la seva vida interior, cosa que queda palesa en un dels temes més deliciosos dels últims anys, Jo i ningú. Un retrat del creador que busca i no troba a altes hores de la matinada, vestit únicament amb la veu del cantant, una harmònica breu i el so d’un piano modificat –van posar llibres dels Beatles embolicats amb camussa damunt les cordes fins que van obtenir una mena de so buit–. “Parlo de l’absència i d’a quest interior que no deixa de donar pel sac”, diu Gavaldà. “Em fa menys angúnia parlar de mi. I potser en sentia la necessitat”, afegeix.

A Fràgil no tot és tan íntim com a Jo i ningú. Aquest tema, lent i pausat, és més aviat una excepció en un disc tan ballable i mogut com tots els d’Els Pets. El que passa és que aquí tot està més ben vestit, és més rodó. El cantant dei xa clar, tot i la intimitat dels temes, que la seva vida sentimental “no és tan preocupant com la dels personatges” que descriu.

“No crepusculars”
La fragilitat que dóna títol a l’àlbum el travessa de cap a cap. Des de les lletres i la música al mateix disseny del CD, on hi ha moltes joguines, “petits tresors”, potser plenes de picades d’ullet a la memòria dels components de la banda, potser a la infantesa. Gavaldà no parla de nostàlgia. Però sí de la maduresa a què ens referíem al principi.

“Quan ets jove, i ets irrompible, inoxidable, la fragilitat és un concepte negatiu. Però amb el temps guanya, esdevé una cosa preciosa, a cuidar, perquè les coses que t’omplen són fràgils. La vida et fa ferides i cicatrius que demostren que has viscut”, indica el cantant, seriós. Joan Reig, el bateria i l’altre membre d’Els Pets amb el baixista Falin Cáceres, trenca la sobrietat del seu company dient que ja són uns iaios, però deixa clar que “som madurs, no crepusculars”, i que, com als bons actors, els ha arribat l’hora de protagonitzar les millors obres.

Ells són un cas força atípic dins el món del pop, no sols català, sinó mundial. Poques bandes hi ha que arribin al quart de segle sense cap trencament entremig. Com apunta Gavaldà, ara els tocaria el retrobament després d’uns anys de carreres en solitari fracassades.

“Sí, som atípics”, diu Gavaldà. I això és perquè, diu, van tenir el seu primer hit de grans dimensions fa tretze anys amb Bondia tot coincidint amb una segona onada de popularitat. I en aquests moments la seva cançó que més sona a la ràdio és XL, que és del disc anterior a Fràgil, Com anar al cel i tornar (2007). “No ens cal revisar els clàssics dels 80 i dels 90”, afirma el líder d’Els Pets. De fet, se senten més còmodes entre les noves generacions de pop, de Mazoni o Love of Lesbian, per exemple, que entre els de la seva generació del rock català. I aquest disc últim encara els acosta més.

Mor Malcom McLaren, pare dels Sex Pistols

El mànager dels Sex Pistols i considerat un dels pares del punk, Malcolm McLaren, ha mort aquest dijous als 64 anys en un hospital de Suïssa a causa d'un càncer.

L'empresari i promotor anglès va obrir una peculiar botiga de roba a Londres als anys 70 amb la seva exparella, Vivienne Westwood, que es va convertir en un establiment de referència. A partir d'aquí va començar a promoure grups musicals i, fins i tot a enregistrar alguns àlbums. La fama, però, li va arribar com a mànager dels Sex Pistols, que es van erigir com a impulsors del punk amb populars cançons com God save the queen.

Loquillo celebra 30 anys de carrera amb un ‘grans èxits’ al Sant Jordi Club


El 1980, Loquillo convencia una petita discogràfica, Cúspide, per gravar el seu primer disc. No tenia banda ni un repertori establert, però Los tiempos están cambiando semblava cridat a exercir de quilòmetre zero d’una carrera que ja suma tres dècades d’activitat imparable, mutant i amb abundants cops d’efecte. José María Sanz celebra avui 30 anys de carrera musical i de fama rockera amb una actuació al Sant Jordi Club. Efemèride que ens invita a emprendre un viatge en el temps que s’anuncia ric en accidents geogràfics. Una lliçó (o més) de rock’n’roll i show business, i un tractat de supervivència.
QÜESTIÓ D’IMATGE
3Abans de trepitjar un escenari i enfrontar-se amb compositors i guitarristes, Loquillo tenia clar que el rock’n’roll entrava pels ulls i l’actitud. «Hi havia un atipament dels cabells llargs i del pau i amor. Odiàvem Canet Rock. Ens agradava la imatge de Marlon Brando i James Dean, i el rock ens va entrar via Bowie, Bryan Ferry, Lou Reed, American grafiti... La imatge. Després va venir la música».
La seva primera actuació va ser el 1978 al club Tabú, a la Rambla. amb una banda muntada pel promotor Segis. «Un home de qui no es parla mai, i ho va fer tot: va portar Chuck Berry, va muntar el festival Hasta luego cocodrilo i va convertir el Tabú en sala de rock». Va quedar impressionat amb l’actuació de Ramoncín a Televisió Espanyola, cantant Marica de terciopelo. «Vaig pensar: ‘si aquest ho fa, jo també’».
FUROR TROGLODITA
3A la seva colla hi havia dues seccions: els rockers tradicionalistes (Carlos Segarra) i els que seguien, fascinats, la revolta punk. «Raimon canta Jo vinc d’un silenci. Doncs jo vinc del soroll». Va ser definitiu un viatge a Londres, el 1979, amb un encàrrec de la revista Star: va descobrir The Clash i els Stranglers, i va veure que, al cap i a la fi, el punk comportava una recuperació de les arrels del rock’n’roll.
Després de l’improvisat Los tiempos están cambiando, l’esperaven dos anys de mili a la corbeta Cazadora («la mateixa on Marta Sánchez va actuar anys després en la guerra del Golf»). Mentrestant, Sabino Méndez, guitarrista i inspirat compositor, va crear Los Trogloditas.
A LA ‘MOVIDA’
3Una actuació al Rock Ola, de Madrid, que va acabar a mastegots («en vam sortir escortats per la policia, com correspon a una banda de rock»), va marcar l’inici del seu idil·li amb Madrid, fins al punt que, durant uns anys, Loquillo & Los Trogloditas es van integrar al circuit de la movida. «Ens van adoptar. Sabino era el tipus interessant i guaperes, i jo, l’estrella». Segons la seva opinió, els límits d’aquella escena són nítids. «La movida era Alaska y Los Pegamoides, Parálisis Permanente, Gabinete Caligari, Derribos Arias... Radio Futura eren més grans, i Nacha Pop eren poperos. ¿Los Secretos? Embafadors. Sí, han fet grans cançons, però llavors ens semblaven l’horror».
El 1984, el minielapé ¿Dónde estabas tú en el 77? va marcar un gir after-
punk obscurantista. «Ens va influir molt Bauhaus». No desestimem un factor extramusical: «Les noies sinistres, molt exquisides, que a Sabino i a mi ens posaven que t’hi cagues».
UN GRUP ‘SUPERVENDES’
3El salt a la multinacional EMI-Hispavox, de la mà d’Alaska, va aplanar el camí perquè el grup fes el salt comercial, com Nacha Pop, Radio Futura i Gabinete. La movida més genuïna quedava enrere. «Va acabar quan es va incendiar Alcalá 20, el 1983. Fins llavors, era underground; a partir d’aquí es va convertir en folklore i en senya d’identitat de la moderna Espanya socialista».
La mafia del baile va ser l’inici de la conversió de Loquillo & Los Trogloditas en una banda de consum massiu. També més eclèctica, com va il·lustrar el seu relleu, el sofisticat Mis problemas con las mujeres. «Nosaltres veníem de l’estètica de caçadora de cuir i, de cop, va resultar que tots els grups eren durs. Es vestien de cuir, volien sortir a Ruta 66… Per riure. Vaig dir: ‘doncs em poso un esmòquing’».
Aquell disc va incloure una peça fetitxe, La mataré. «Una mescla perfecta de rumba i rock’n’roll amb un aire tanguer a la lletra. El meu pare cantava tangos i a casa vaig sentir molt Gardel. Aquella cançó, interpretada per Manolo García, no hauria funcionat: s’hi havien de posar collons».
‘ROCK’N’ROLL ACTITUD’
3A l’època del doble en directe A por ellos...!, que son pocos y cobardes, la banda va fer seu el decàleg oficial d’excessos del rock’n’roll, inclòs l’apartat d’addiccions, que van delmar la formació. «Vist amb la distància, vam viure el que havíem de viure. ¿Què és el rock ara? ¿Coldplay? ¿U2? ¡Doncs anem-nos-en corrents! El rock és beure’s la vida. L’última banda que hi ha hagut és Guns n’Roses».
Ja als 90, el grup va començar a distanciar-se de la radiofórmula. «Gay Mercader, que era el mànager, va dir que no havíem de cedir més
els drets d’autor als 40 Principales. Vam deixar de sonar. I fins ara».
EL REFUGI POÈTIC
3Amb uns Trogloditas en desintegració, Loquillo, que ja havia treballat amb Pi de la Serra i havia gravat La mala reputación, de Brassens (via Paco Ibáñez), va canviar de terç amb el literari La vida por delante. «Estava esgotat del meu personatge. Sabia que podia donar més, però d’una altra manera. Gabriel Sopeña em va salvar la vida: em va recollir i va recompondre les peces».
Un retret: «¿Per què els de la Cançó odien el rock? Segueixo sense entendre-ho. Hi ha aquella cançó del Serrat, Cuando duerme el rock’n’roll… ¿Per què l’odieu?, els pregunto. Els cantautors madrilenys hi convivien». Per ell, «avui, tot acte té a veure amb la cultura pop i rock. Tony Blair tocava en un grup. És absurd que Zapatero digui que li agraden Serrat i Paco Ibáñez. ¿On has estat, xaval?».
LOQUILLO, NOVA ERA
3Los Trogloditas es van acabar el 2007 després de dues cites com a teloners de luxe dels Rolling Stones i The Who, i la capsa antològica Rock’n’roll star, 30 Años / 1980-2010 gira full. Loquillo té ara tres projectes entre mans: l’adapta-
ció de poemes de Luis Alberto de Cuenca i unes col·laboracions amb Sopeña i el reenganxat Méndez. Balmoral el va recuperar per a les files del rock, un rock ja gairebé als cinquanta: el del Clot entrarà en aquesta dècada el 21 de desembre. Però els valors segueixen al seu lloc: «El rock és provocar, transgredir, molestar»...

dimecres, 3 de març del 2010

Juan Perro obre a Barcelona la gira del seu nou projecte


El mestís univers sonor de Juan Perro retorna als escenaris sis anys després. El nou projecte artístic de l'alter ego de Santiago Auserón s'estrena en un doble concert, demà i divendres, a L'Auditori de Barcelona, que alhora s'ha implicat en la gravació d'un disc en directe. Juan Perro revelarà quinze cançons noves i reprendrà temes selectes dels seus discs anteriors.

Juan Perro no necessita Santiago Auserón (Saragossa, 1954) per pujar dalt de l'escenari. És l'exlíder de Radio Futura qui necessita Juan Perro per ser i sentir-se músic. La identitat canina de Santiago Auserón és una actitud que implica no posar ni límits ni condicions a la recerca artística. Si hi ha investigació, Juan Perro existeix. «Investigació i investigació», insisteix aquest músic, filòsof i compositor, amb cara de nen dolentot. Si no n'hi ha, la fera dorm. Els últims sis anys, Juan Perro ha estat preparant el seu retorn mentre Auserón s'ha dedicat en cos i ànima a diverses col·laboracions (a casa nostra, l'any 2006 va participar en el concert d'homenatge al disc Dioptria, de Pau Riba, i el 2008 va fer una gira de gust jazzístic amb l'orquestra del Taller de Músics de Barcelona).

A Juan Perro tan li fa que hagin passat sis llargs anys de silenci des del seu quart i darrer treball discogràfic, Cantares de vela, que potser, vist ara, era visionari del descans que necessitava. El color negre i l'aura desolada impregnava del tot el darrer disc de Juan Perro, molt intimista i amb lletres que evocaven o invocaven llàgrimes, solituds, forats, morts, misteris i una identitat fràgil.

Per al seu retorn, no s'ha deixat abduir per històries «autocomplaents». «Res de mirar-se al llombrígol», exclama. La gira del seu nou projecte artístic, com sempre aliat amb els sons elaborats i amb l'obra de creació enemiga de la música fàcil i lleugera, arrenca a L'Auditori de Barcelona en un concert doble, demà i divendres (21.30h), que té una particularitat: no s'ha editat cap disc amb els quinze temes inèdits (cinc mai tocats enlloc) que desplega el nou projecte. Ja fa molt temps que Santiago Auserón va renunciar als contractes discogràfics per evitar entrar en les dinàmiques perverses de la indústria. Ell s'entén i balla sol des de la seva pròpia oficina de producció La Huella Sonora. No hi ha disc, però n'hi haurà: amb el risc compartit amb L'Auditori, el disc emergirà dels concerts en directe a la capital catalana. Llavors la gira continuarà i el 26 de març farà parada a l'Auditori de Girona, en el marc del Black Music Festival.

El Juan Perro d'aquesta nova etapa està més a prop dels sons de Nova Orleans que de Cuba (per bé que ell considera que entre aquestes dues cultures musicals que tan adora hi ha uns vasos comunicants d'essència hispana que cal reivindicar), estrena nova banda de músics (que integra el guitarrista català Joan Vinyals) i proclama un repertori de cançons que parlen de personatges del carrer, d'indrets amb esperit i que «formen un paisatge» amb pessics de barris madrilenys i barcelonins, per suposat de Nova Orleans, i també de l'Empordà, sota l'influx del qual ha creat el tema Girasoles robados, inspirat en els paratges de Bellcaire.

dimarts, 2 de març del 2010

Jordi Tardà: “De petit ja m’agradava més escoltar rock que jugar


Un clàssic de la ràdio catalana, el Tarda Tardà, compleix el 25è aniversari. Ara s’emet per iCat FM els dissabtes a partir de les deu de la nit fins a la una de la matinada i, com explica en aquesta entrevista a l’AVUI el seu artífex, el periodista, crític musical i col·leccionista Jordi Tardà, el programa manté l’esperit didàctic i d’entreteniment del 1985, amb el rock i els Rolling Stones, la banda de la seva vida, per bandera. Paraula de Stone.

Com estan celebrant el quart de segle de programa?
Estem fent celebracions durant tota la temporada. Ara els oients estan votant [ja han superat les 8.000 votacions] entre 25 cançons històriques dels 25 anys del Tarda Tardà, i hi haurà premis en forma de material exclusiu per als oients. I un dels actes centrals i potser el més atractiu serà la festa concert que farem el 16 de juliol a la sala Luz de Gas, on hi haurà moltes sorpreses.

Des del gener està entrevistant diferents personalitats, que parlen sobretot de rock.
El primer que va venir va ser el president de la Generalitat, José Montilla. I la veritat és que amb els seus comentaris va sorprendre bastant la gent que el president del nostre país tingués un nivell musical apreciable. Vam descobrir un vessant bastant desconegut de Montilla. En general, tots estan demostrant uns bons coneixements musicals.

Com han evolucionat el rock i el seu programa en aquests 25 anys?
El Tarda Tardà crec que s’ha sabut adaptar a les evolucions estilístiques que hi ha hagut. Nosaltres hem posat al programa maquetes de Lenny Kravitz, de Smashing Pumpkins, de Guns N’Roses, de Texas, de gent que no tenien ni disc i que després s’han convertit en autèntics monstres. La música que s’escolta al Tarda Tardà no és una música que la gent pugui anar fàcilment a una botiga i comprar-la. La idea original del programa és que, si algú vol escoltar aquesta música, ens ha d’escoltar a nosaltres, i crec que en 25 anys l’hem mantingut.

De què està més orgullós del seu programa?
Que els oients m’hagin permès fer-lo aquests 25 anys. La gran recompensa és que la gent t’escolti, que et segueixi. Hi ha gent que va començar a escoltar el Tarda Tardà als 15 anys i ara en té 40, i ens escolten ells i els seus fills. Sempre ha sigut un programa didàctic i d’entreteniment i ha sabut mantenir l’esperit del 85.

Com està el tema del Museu del Rock, que s’ubicarà a la remodelada plaça de toros Les Arenes?
Bé, estem treballant a tota pastilla. La idea és que no s’ajorni gaire més i que sigui una realitat en el termini d’uns mesos, ja veurem quants, perquè evidentment no sé quan uns senyors acabaran de fer la feina arquitectònica.

Quina és la finalitat principal del Museu del Rock?
Que sigui didàctic. Nosaltres no farem un museu temàtic. Les guitarres no formaran part de la decoració, sinó que explicaran històries, igual que totes les peces que hi hagi. I, molt important, explicaran també la història de la música feta a casa nostra perquè quan vingui gent de fora sàpiga que a Catalunya també s’hi fa molt bona música. Quan obrim, els tres grans museus del rock del món seran el de Cleveland, el de Seattle i el de Barcelona.

¿En aquests últims anys ha enyorat la Fira del Disc de Col·leccionista que vostè va crear i va portar a ser la millor del món?
Sí. L’he enyorat molt, però ja havia tocat sostre jo amb la Fira del Disc. Ja ho havíem fet absolutament tot i no volia consagrar la meva creativitat únicament i exclusivament en fires del disc. Hi vaig dedicar 20 anys de la meva vida. Les vaig fer a Barcelona, Girona i Reus, i no vaig acceptar de portar-la a més ciutats perquè les tres que feia no anessin coixes.

D’on li ve la passió pel rock i pels Stones?
Des de ben petit ja m’agradava més escoltar rock i els Stones que jugar. I en els primers viatges que vaig fer a l’estranger, de fi de curs amb els maristes, a París o a Londres, els meus companys estaven molt aficionats a allò a què la gent està aficionada quan té 15 o 16 anys, que és el sexe. Ells anaven a veure espectacles d’aquest estil i jo no. Preferia anar a veure concerts de rock i llavors em deien si era homosexual. Però a mi tant me feia el que pensessin.

Què són per a vostè els Stones?
Són la banda de la meva vida i sense els Stones jo probablement no hauria arribat a fer mai un programa de ràdio i estic en deute amb ells. Al programa hem estat a l’estrena de totes les gires que han fet des que existeix el Tarda Tardà. No hem faltat a cap. Però en el programa també hem mimat molts altres artistes, com els mateixos Beatles, i hem donat moltes exclusives, alguna d’àmbit mundial.

Com està el rock ara mateix a Catalunya?
Crec que està molt bé. Estic molt orgullós de la música que es fa al nostre país. Tenim casos com el de Manel que són extraordinaris. Aquí sempre s’ha fet molt bona música, en el Tarda Tardà li hem donat suport i en el Museu del Rock ho continuarem fent.

Una altra de les seves grans aficions és Tintín, personatge que ha portat a la ràdio i a exposicions.
Sí. Ja porto quatre temporades fent Tintín a la ràdio, i a l’estiu farem els set programes que pertoquen. Tintín és una altra de les meves passions i el 6 de març faré a Brussel·les una conferència sobre la relació del belga Hergé, el creador de Tintín, i el pintor Salvador Dalí.

Quimi Portet presentarà a Sant Hipòlit el seu nou disc «Viatge a Montserrat»

Dissabte, 6 de març, a les 22 hores.
Dissabte 6 de març, a les 22 hores al Teatre La Catòlica de Sant Hipòlit de Voltregà, Quimi Portet donarà el tret de sortida al Cicle de Concerts del municipi. El músic vigatà interpretarà “Sabadell”, “Ales de colibrí”, “A Barcelona” o “Si plou, ho farem al pavelló” , alguns dels temes que formen el repertori d’aquest nou disc de Portet, “Viatge a Montserrat”.

A més, Portet també interpretarà cançons dels sis àlbums en solitari des que va deixar “El último de la fila”. L’acompanyen en aquesta gira els components de l”Orquestra Filharmònica de Cro-Magnon i Turbamulta Nacional dels Soviets de Santa Quitèria", o, el que és el mateix, Jordi Busquets a la guitarra, Antonio Fidel al baix i Xarli Oliver a la bateria.

La tercera edició del Cicle de Concerts al Teatre de Sant Hipòlit de Voltregà presentarà, desprès del concert de Portet, La Vella Dixieland el dia 13 de març amb una proposta titulada “L’aventura del jazz”, La Cobla Cadaqués el dia 21 de març i el Trio Pometes que tancarà el cicle el dia 27 de març. Les entrades anticipades per aquests concerts es poden comprar al Punt-Às a partir del dia 1 de març, o a taquilla una hora abans del concert.

A més Quimi Portet actuarà també el proper 20 de març (22 hores) al Teatre Auditori de Calldetenes erigint-se com un dels plats forts de la temporada al municipi, juntament amb l’actor manlleuenc, Lluís Soler.