- • El cantant i guitarrista adopta tons assossegats a ‘Viatge a Montserrat’, disc que estrenarà al Mercat de Música Viva de Vic.
–Amb La terra és plana vaig descobrir un so tribal i el vaig explorar. Aquí em vaig trobar fent cançons sense pensar en gèneres ni a sonar modern, ni clàssic. He intentat fer cançons maques, que m’emocionin.
–¿Abans volia sacsejar i, ara, vol seduir?
–¡Crec que més aviat em volia sacsejar a mi mateix! No tinc la vanitat de voler intervenir en les vides dels altres, sinó en la meva, i ho vaig aconseguir. No volia fer un altre disc tribal i àrid, i vaig optar per utilitzar teclats i joguines que tenia a l’estudi.
–Hi ha excursionistes, oliveres, aplecs, i aquella exaltació simbòlica de la vida rural tan seva...
–Home, jo no ho veig rural. Però ara el que no és televisió o internet ja passa per rural. Els excursionistes que surten en el disc són de ciutat, ¿eh? És que vivim en una realitat sintètica: la gent es lleva cabrejada per Rodalies, la grip o el que sigui. Hi ha un cabreig dirigit.
–Així que el català emprenyat, ¿l’emprenya?
–Em molesta la gent emprenyada en general. Tot i que el català té més motius per estar-ho perquè, per començar, ni tan sols existeix, i això és un mal punt de partida. Tot podria ser més divertit si la gent es prengués la molèstia de modificar la seva realitat, sense viure en una actualitat imposada, i atengués les seves necessitats emocionals i lúdiques.
–La cançó Viatge a Montserrat és una revisió de Montserrat (1997). Les «tristes nits d’un trist país on ningú riu i mai no hi plou», són ara «dolces nits d’un dolç país on tothom riu i hi plou sovint».
–És que ara estic en un altre país. Quan la vaig escriure devia estar en un lloc que no m’agradava. L’he canviat perquè, si no, seria injust amb els meus veïns de Vic i em sabria greu.
–Ja té set discos en solitari. Amb El Último de la Fila en va fer sis. ¿Fa balanç? ¿Ha construït una carrera amb un llenguatge propi?
–Bé, puc pensar-ho si estic molt emocionat, prenent un gintònic. La meva carrera no em desagrada del tot. No hi ha cap disc del qual pensi: «Quina vergonya». Bé, només el primer, Persones estranyes, que el vaig fer molt de pressa. Crec que sóc un cantant més que acceptable. La meva vanitat és elàstica; si hi ha algú més vanitós que jo, m’aparto. M’encantaria omplir l’Estadi Olímpic, però la situació és la que és.
–¿No troba mai a faltar aquelles multituds, ni per un moment?
–El millor de tocar en un estadi és la taquilla. Seria genial tocar en un teatre amb la taquilla d’un estadi. Les 300 persones assegudes al teatre són més agraïdes que les 80.000 amb gots de plàstic i saltant. Ja hi vaig ser i me’n vaig anar.
–¿No creu en el rock d’estadis?
–No hi creu ningú. La gent hi va perquè... ¡l’hi obliguen! El món ens fa fer coses, encara que després tots s’ho passen bomba. Però jo no em dedico a això. Jo he venut discos i he no venut discos, que és molt més fàcil. M’adapto a les circumstàncies.
–Des del 1998 no ha tornat a treballar ni a col·laborar amb Manolo García.
–Fem coses diferents i tots dos som feliços amb això. No tenim la necessitat de reeditar coses.
–¿Compra discos?
–La meva curiositat ha caigut en picat. Escolto barroc francès, música napolitana, i reviso àlbums antics: Court and spark, de Joni Mitchell.
¿Per què dedica el disc a Adrià Puntí?
–L’enyoro. Tinc la sort d’haver produït tres discos seus i va ser un honor i un enriquiment. Va ser tan especial... Sé que en directe ha tingut algun fracàs últimament i em sap molt de greu. És el millor de tots nos- altres, i amb molta distància. L’estimo molt i l’enyoro.
–¿És recuperable?
–Sí, segur que sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada