A bans que sortís a la venda ja era clar: Balmoral no seria per a Loquillo un disc més. I en conseqüència tampoc sembla disposat a abandonar-lo a corre-cuita per embarcar-se en un altre dels seus impulsius projectes. D’aquesta manera, a només set mesos de la seva presentació a l’Auditori, la gira corresponent va tornar a Barcelona dissabte passat, a la sala annexa del Palau Sant Jordi.
A la mateixa hora tenia lloc a la sala gran una ampul·losa festa organitzada per Los 40 Principales, una circumstància que El Loco no podia ignorar. Tan bon punt es va produir una petita errada tècnica, va aprofitar les pertinents disculpes per dir: «Aquestes coses són normals amb la gent que toca en directe, els que són aquí al costat toquen en playback». I, rient, va afegir: «Sí... sóc un fill de puta».
Començar amb Línea clara no només va ser una declaració de principis d’aquelles a què ens té tan acostumats. Curiosament, és una peça que, musicalment, hauria pogut firmar el tòtem indie Fernando Alfaro. I posats a relacionar-lo amb l’escena alternativa, quan va cantar Dispararé, ell mateix es va encarregar de recordar que l’havia gravat al costat del grup El Columpio Asesino.
La veritat és que, amb els seus pros i els seus contres, El Loco té poc a veure amb gent com El Canto del Loco. Com al principi, avui canta per als seus i, en conseqüència, va obviar gairebé tot el repertori dels anys 90 per centrar-se en el seu nou disc, els últims temes dels liquidats Trogloditas i, és clar, un bon nombre dels seus èxits dels anys 80. Va recuperar La mataré, malgrat que la dictadura de la correcció política últimament l’havia arraconat, i es va agenciar amb ella el moment més esplendorós de la nit, ballant amb ímpetu tanguer i demostrant una sorprenent forma física.
HELLS’ ANGELS / Va dedicar Hermanos de sangre a diversos dels membres dels Hells’ Angels que la setmana passada van ser detinguts, i entre el públic es van sentir crits demanant-ne l’alliberament. Va fer dels generosos bisos un concert en si mateix i, si bé Balmoral és un disc de reconciliació amb els seus vells amics, Loquillo segueix en guerra contra el món com si es tractés d’un esport. Tant canta recolzat en una improvisada peanya coberta amb la bandera de Barcelona, com qüestiona amb les seves pròpies cançons el destí de la seva ciutat. Sense els Trogloditas, però fidel com mai a un personatge que va crear fins i tot abans de ser cantant. H
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada