El temps corre a favor de les troballes de Talking Heads en matèria d’afro-pop i funk enriquit. Noves bandes rendeixen homenatge als primers discos dels novaiorquesos, i la seva negativa a reunir-se no fa més que avivar el culte. És David Byrne qui el capitalitza en la seva nova aventura solista, amb factor retro però viva i brillant, com va demostrar divendres en un Palau amb les entrades esgotades. Retorn de l’artista a Barcelona 14 anys després de la seva última visita, a la mateixa sala.
En aquella època, Byrne començava a sospitar que els seus discos en solitari despertaven un interès relatiu i va optar per injectar cançons de Talking Heads als seus recitals en proporcions creixents. L’altra nit, va oferir set cançons del seu flamant Everything that happens will happen today i va consagrar la resta del repertori a les seves col·laboracions amb Brian Eno, la majoria en el marc de Talking Heads, entre el 1979 i el 1981. Un material que va arrasar al Palau i el va eximir, per una vegada, de cantar Psycho killer, que és anterior a aquesta època. Potser hi va faltar una altra guitarra, com la que al seu dia va tocar Adrian Belew, per fer encara més espesses les seves trames de funk exòtic, pervertides per l’afrobeat inventat per Fela Kuti. Però la banda va pegar fort des dels primers assalts a I zimbra, Help me somebody i Houses in motion.
Uniformes blancs, coristes i ballarins en un xou que va evocar el clàssic Stop making sense. El líder va llançar un xic d’ironia quan va recordar com van captar, Eno i ell, gravacions de música àrab i africana que van introduir a My life in the bush of ghosts («ara d’això en diuen sampler»); va cantar amb la seva tradicional tendència a l’espasme, va inserir solos furiosos amb el seu Fender Stratocaster i va presumir d’unes cançons i un so que, 30 anys després, segueixen sonant brutalment moderns.
‘REMAIN IN LIGHT’ / Tot i que Heaven va ser aplaudida, i peces noves com Life is long i Feel my stuff van inspirar exquisides coreografies, el cor el va posar el disc Remain in light (1980): el trance de Crosseyed & painless, Born under punches i Once in a lifetime, sortits d’una jungla hi-tech, generosos en ritme i cors hipnòtics. Als bisos, el baix de plom de Take me to the river (Al Green), marabunta afro amb The great curve i un Burning down the house per encendre la metxa i sortir corrents. Música per estimular les extremitats i la matèria grisa. Talking Heads no tornaran i això és el que més s’hi assembla. H
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada