Els autors de London calling entren en un club exclusiu amb la sumptuosa autobiografia oral The Clash. Només The Beatles (Anthology), Ses Satàniques Majestats (According to The Rolling Stones) i Bono i companyia (U2 by U2) havien explicat fins ara la seva història en el mateix format. Però per alguna cosa The Clash va ser per molts l'última gran banda de rock and roll.The Clash (Global Rhythm) reconstrueix la carrera del grup a través de declaracions noves i velles dels seus membres (només velles de Joe Strummer, mort el 2002). Encara que hi sobra la xerrameca i hi falten respostes (¿per què va ser expulsat Mick Jones?) i múscul (el desbocat productor Guy Stevens sembla un alegre tocat de l'ala), el relat ofereix una precisa visió dels dies del punk i mostra el desgast del conjunt en l'ascens a la divisió del rock de masses.El copiós material gràfic és esplèndid. Per força. Banda narcisista, The Clash va encunyar looks icònics i va mimar el disseny dels productes.L'operació rescat es completa amb el disc Live at Shea Stadium i el DVD Revolution rock. El primer documenta la segona de les dues nits que The Clash va telonejar The Who (¡quin cartell!) a Nova York l'octubre del 1982. El combo acabava d'editar Combat rock i era al cim de la popularitat i el poder, si bé a punt de començar a desintegrar-se. El documental Revolution rock, de Don Letts, recull entrevistes i una vintena de números interpretats en directe del 1977 al 1983.I sense més dilació, amb vostès Strummer (veu i guitarra), Jones (guitarra i veu), Paul Simonon (baix) i Topper Headon (bateria) segons les seves paraules a The Clash.EL FUTUR DEL ROCK AND ROLLStrummer va veure el futur del rock and roll quan els Sex Pistols van telonejar el seu grup de pub- rock, els 101'ers, el 1976. "Cinc segons després de la primera cançó vaig saber que érem com un diari del dia abans". Així que es va unir a la primera encarnació de The Clash.REGGAE I JACKSON POLLOCKSimonon, criat a Brixton, un barri antillà de Londres, va aportar el seu amor pel reggae. Strummer: "Paul sempre taral.lejava Poison flour de Dr. Alimantado, sobre una intoxicació a Kingston per un pa en mal estat. Del reggae en vam treure la seva manera de cantar sobre coses que acabaven de passar". Tots tenien una elevada consciència de la imatge, però Simonon va assumir el rol d'estilista del grup. "Ens vam adonar que necessitàvem una imatge unificada --diu--. Jo dibuixava el que volíem i Alex Michon ens ho cosia". Les camises pintades a l'estil Jackson Pollock van ser una de les primeres creacions del baixista.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada