divendres, 12 de setembre del 2008

Loquillo, fusta de 'rock'n'roll star'


Els Trogloditas van quedar en repòs, ja veurem si definitiu. Però Loquillo no està per a experiments: Balmoral, a diferència d'altres desviaments solistes del passat, quan va fer amistat amb la poesia i el jazz, és un senyorial disc de rock que, en directe, li permet mantenir viu i resplendent el seu perfil de frontman imperatiu. Molt rock d'altura i moltes declaracions de principis, marca de la casa, vam escoltar dimecres a l'Auditori, 30 anys després del debut del cantant a la sala Taboo.
La banda xutava: Igor Paskual, ex-troglodita, i el venerable Jaime Stinus (guitarrista de la primera Orquesta Mondragón) van cobrir els flancs amb la contundència i l'estil que necessita l'artista, amb tres músics més (al baix, l'argentina Laura Gómez, la primera dona al planeta Loquillo). A l'escenari, als peus de la bateria, una bandera de Barcelona, a joc amb el posicionament identitari del personatge. "Quan em pregunten d'on sóc, dic que del barri del Clot. Per tant, barceloní".
Van obrir el repertori els reflexos melancòlics de Balmoral i el fulminant manifest de Línea clara ("Dicen que me repito / de lo claro que hablo / porque milito en la razón / del pensamiento ilustrado"), i la primera part es va assentar sobre altres punts àlgids del nou repertori: Cruzando el paraíso, Hotel Palafox (que va dedicar a Bunbury), Sol i Memorias de jóvenes airados. Encara que els textos poden plantejar objeccions per la seva insistència en les claus ideològiques de sempre (el codi d'honor, la resistència a la correcció política, la soledat del supervivent), és un material noble; el més excitant de la seva discografia madura.
L'Auditori no és el Taboo, ni el Savannah. Escalfar-lo no és fàcil. Però la sala va anar cedint, humanitzant- se, a mesura que Loquillo s'hi acomodava. Un punt d'inflexió: Rock suave. A partir d'allà, el desenfrenament va anar a més, amb la platea dreta i un rush a base de Las chicas del Roxy, Feo, fuerte y formal, Todo el mundo ama a Isabel i Rock'n'roll actitud. Al cap de poc més d'una hora, Loquillo i la seva banda s'acomiadaven, però la tanda de bisos va suposar un altre recital en si mateix.
Antes de la lluvia i Con elegancia van reprendre el guió, Cuando fuimos los mejores va atiar el foc i, per al final, els viatges al passat. El grup cubà de rock Porno para Ricardo, el líder del qual, Gorki Àguila, va ser detingut i multat setmanes enrere ("pel greu delicte de fer rock'n'roll"), inclou El rompeolas al seu repertori, i Loquillo la va interpretar en honor seu. Rock'n'roll star i Cadillac solitario van segellar la conquista de l'Auditori. Al final, l'evidència: els Trogloditas van ser una màquina potent, però és Loquillo qui dóna el poder a qui l'envolta, qui domina els elements i marca els tempos. És el que té ser una rock'n'roll star.