Amb freqüència, el Marc Parrot mediàtic ha enfosquit el Marc Parrot músic. El record, encara viu, del seu àlter ego El Chaval de la Peca i els seus populars bolos televisius, com, per exemple, a La marató, de TV-3, han relegat a un segon pla la seva evolució com a creador, que avança de manera obstinada, encara que sigui a l'ombra. Parrot ja té sis discos amb el seu nom i, sobretot en els dos últims, ha anat teixint un estil propi que li permet fer operacions com la de divendres a Luz de Gas, on va gravar en directe el seu nou treball, en compacte i en DVD, en el marc del festival Barnasants.
Un concert antològic, amb protagonisme per al seu últim disc, Interferència, i gags escènics. Parrot va adornar el lloc amb televisors de tub catòdic i velles antenes, a joc amb les seves inclinacions per la tecnologia vintage. El seu discurs complet és una exhibició de neoprimitivisme en què aplica mètodes de gravació sofisticats a cançons de tacte rupestre, amb ritmes picapedrers i un so de guitarra barroer i distorsionat sense ser ni heavy, punk ni garatge, en què contrasten detalls melòdics infantiloides. Una identitat una mica rebuscada, pròxima en ocasions al so tribal postmodern d'un Beck, a la qual Marc Parrot ha trobat el punt a través de cançons afinades, com Ulleres per veure-hi malament i Sóc la pedra, que van obrir l'actuació.
DAIQUIRI SURREALISTA
La influència de Tom Waits i de cançons com Underground es va mostrar a Faig llenya, del seu disc anterior, Mentider. Però, en el nou material, Parrot va sonar més que mai a si mateix, fonent una certa recreació de la lírica friqui (Cinc caps, Bocagrossa), manifestos romàntics surrealistes (La reina del meu cor) i trets filosòfics en clau desdramatitzadora (Ara que estic mort, que els seus músics i ell van interpretar amb camises florejades, garlandes, maraques i prenent un daiquiri).
Aquesta vegada va recuperar cançons d'etapes anteriors, com Mis botas, Rompecabezas i Tesoro de chatarra, que apuntaven en una direcció avui consumada. Va estrenar una peça nova, Avions, i es va acomiadar després d'una recta final en què van caure Superheroi, Una cançó i el recés de pau d'Una flor no fa estiu. Bé, pau relativa: en el món de Marc Parrot, tot plegat és una mica borrós. En les seves cançons hi abunden paraules com interferència, boira, entelat, esquerda... A Ulleres per veure-hi malament hi ha la clau de l'assumpte. Esperem que segueixi endarrerint durant molt de temps la seva visita a l'oftalmòleg.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada