El músic vigatà recull més de 20 anys de carrera al disc ‘Manual teòric i pràctic sobre el pas del temps’

Pep Sala es considera un “supervivent”. “Ho podries dir així”, indica quan l’hi demanem. Fa més de 20 anys que es passeja per Catalunya amb la seva guitarra. Va tocar el cel i l’infern amb Sau als anys 90, i ja fa una dècada que va tot sol. Ara ha decidit fer inventari amb Manual teòric i pràctic sobre el pas del temps (L’Indi) a través de 29 cançons, 14 d’estudi i 15 en directe, que repassen tota la seva trajectòria. Hi ha col·laboracions amb Ia Clua, Robbie Robertson, Gerard Quintana i Monica Green, amb qui canta l’única cançó del disc enregistrada expressament per a l’ocasió, un especial Tren de mitjanit. Tot i haver-la fet pujar a l’escenari amb ell en diverses ocasions, mai no havien gravat res plegats.La tria d’aquests 29 temes no ha estat fàcil. “Primer, he buscat l’equilibri entre el que he fet en directe i el que he gravat. I, segon, he triat el més representatiu del que faig ara”, assegura. El disc, doncs, ens ofereix una mirada històrica a Pep Sala des de l’actualitat. Però qui és ara Pep Sala? “Sóc un paio que fa cançons, i que intenta fer-les tan honestament com pot sense estar pendent del màrqueting i les tendències”.En tot aquest temps, el guitarrista reconeix que ha anat aprenent de què va això de ser músic, tot i deixar clar que “els discos no són com són, sinó com surten”. Això sí, no sent gaire nostàlgia pels temps de Sau, quan omplia pavellons amb Carles Sabater. Sap que aquell producte era volgudament majoritari i que ara, a la seva edat, li ve de gust “fer música”. “Als estadis tot és cridat, i els matisos que pots oferir en un teatre petit, com els jocs de guitarres que tant m’agraden, són impossibles en un camp de futbol”. L’època dels 70 concerts per any ja ha quedat enrere. Es dedica al petit format i a promocionar nous grups amb el seu segell, L’Indi. Això l’obliga a estar atent al que passa musicalment al país. “Sento grups fantàstics i no saps ni qui són”, reconeix Pep Sala. Que hi hagi molta varietat és un símptoma inequívoc, segons ell, del grau de modernitat de la música catalana. El problema, però, és que aquest gran moment coincideixi amb la crisi brutal que pateix la indústria discogràfica d’arreu.