La campana gegant de
Hells bells, la nina inflable de
Whole lotta Rosie, els canons de
For those about to rock... Són gags
que ocupen un aparador preferent del museu del rock. Ahir a la nit es van succeir, sense modificacions respecte a gires passades, en un Palau Sant Jordi ple, amb 18.000 persones. Els xous
d’AC/DC s’assemblen cada vegada més a una obra de teatre on el guió va ser escrit fa molt, però aquest component de ritual no resta intensitat a l’experiència, sobretot si no es repeteix cada any. Va ser, en fi, una sessió de rock’n’roll-espectacle oficiada amb l’excusa d’un disc fresc,
Black ice, que va aportar cinc cançons.
Un vídeo de dibuixos animats que culminava amb la imatge d’un tren va iniciar el xou. La locomotora acabava sortint de la pantalla i plantant-se a l’escenari en una reproducció a mida real. En el món d’AC/DC, la metàfora no existeix. Tot és molt real, molt palpable i molt gran. Va sonar
Rock’n’roll train i el quintet va entrar en acció a tot drap. L’escenari, net d’accessoris i, al centre, una llarga passarel·la que comunicava amb la pista. Ràpides referències a la història: un
Hell ain’t a bad place to be que va evocar els dies de Bon Scott (el cantant original, mort el 1981) i un irreprotxable
Back in black. La gorja de Brian Johnson va insinuar aquest entranyable tacte a paper de vidre industrial.
ANGUS YOUNG, ESTRELLA // Però la vedet d’AC/DC segueix sent el seu guitarra solista, Angus Young, el nadó del grup (que ahir feia 54 anys). Encara que li van els solos com a qualsevol
guitar hero, les seves intervencions semblen més pròpies d’un nen malcriat que d’un virtuós. Ben flanquejat pel seu germà Malcolm i una titànica secció rítmica, va portar les regnes a
Dirty deeds dine dirt cheap, Shot down in flames i un histriònic
Thundertruck. I a
The Jack, «una cançó sobre una dona molt, molt bruta», segons va anunciar Johnson, va oferir el seu proverbial numeret de
striptease, coronat amb l’exhibició de la seva roba interior (amb logo d’AC/DC inclòs). El cantant es va balancejar en el pèndol d’una campana gegant a
Hells bells, i després d’un parell de peces noves,
War machine i
Anything goes, va abanderar un expeditiu
You shook me all night long que va exaltar els ànims.
A partir d’aquí, la munició utilitzada va ser de detonació assegurada. Un
TNT amb flamarades de dos metres d’alt, un
Whole lotta Rosie representat per la seva mascota inflable, de desproporcionats atributs pectorals, i un
Let there be rock dissenyat a la glòria d’Angus Young. En els bisos, els dos últims cartutxos:
Highway to hell i
For those about to rock, aquesta puntuada per estridents canonades.
Hard rock d’alta graduació i un guió ric en cops d’efecte però amb canvis mínims respecte a les visites del grup el 2000, 1996, 1991 i 1981. Però, vist el seu èxit, el que en altres resta, a AC/DC suma. O una cosa així.
