dissabte, 10 d’abril del 2010

Els Pets, autoretrat El trio de Constantí treu ‘Fràgil’, desè disc d’estudi i el millor dels últims anys, un àlbum més íntim i delicat, on Lluís Gaval


En cada disc estem més madurs. Fer pop adolescent a aquestes altures seria una bajanada”. Aquestes paraules de Lluís Gavaldà, líder d’Els Pets, podrien semblar òbvies, però no ho són gens, ja que la banda de Constantí, després de 25 anys de carrera, acaba de treure el que és potser el seu millor disc dels últims anys, Fràgil (Discmedi). Un desè àlbum d’estudi que és una nova reinvenció d’aquest trio que ja es va reinventar fa tretze anys amb el Bondia i que el 2004 va emprendre un camí, amb Agost, que ha eclosionat ara gràcies a dotze cançons íntimes, despullades, madures, al dia, alhora que perfectament travades i força heterogènies a nivell musical.

No debades, aquest és el quart CD produït pel prestigiós productor de Nashville Brad Jones. Una excepció, la del nombre en el nord-americà, que afalaga Els Pets, i que demostra la importància d’aquest Fràgil.

Gavaldà admet que a l’àl bum hi ha explícita “la voluntat de despullar-me emocionalment”, fàcilment connotable amb el pas, a les lletres, de la primera persona del plural (nosaltres) a la primera del singular (jo), de “narrador”, que diu el cantant, que domina tot el disc. Sembla com si el frontman d’Els Pets hagués volgut explicar-se, oferir pinzellades de la seva vida interior, cosa que queda palesa en un dels temes més deliciosos dels últims anys, Jo i ningú. Un retrat del creador que busca i no troba a altes hores de la matinada, vestit únicament amb la veu del cantant, una harmònica breu i el so d’un piano modificat –van posar llibres dels Beatles embolicats amb camussa damunt les cordes fins que van obtenir una mena de so buit–. “Parlo de l’absència i d’a quest interior que no deixa de donar pel sac”, diu Gavaldà. “Em fa menys angúnia parlar de mi. I potser en sentia la necessitat”, afegeix.

A Fràgil no tot és tan íntim com a Jo i ningú. Aquest tema, lent i pausat, és més aviat una excepció en un disc tan ballable i mogut com tots els d’Els Pets. El que passa és que aquí tot està més ben vestit, és més rodó. El cantant dei xa clar, tot i la intimitat dels temes, que la seva vida sentimental “no és tan preocupant com la dels personatges” que descriu.

“No crepusculars”
La fragilitat que dóna títol a l’àlbum el travessa de cap a cap. Des de les lletres i la música al mateix disseny del CD, on hi ha moltes joguines, “petits tresors”, potser plenes de picades d’ullet a la memòria dels components de la banda, potser a la infantesa. Gavaldà no parla de nostàlgia. Però sí de la maduresa a què ens referíem al principi.

“Quan ets jove, i ets irrompible, inoxidable, la fragilitat és un concepte negatiu. Però amb el temps guanya, esdevé una cosa preciosa, a cuidar, perquè les coses que t’omplen són fràgils. La vida et fa ferides i cicatrius que demostren que has viscut”, indica el cantant, seriós. Joan Reig, el bateria i l’altre membre d’Els Pets amb el baixista Falin Cáceres, trenca la sobrietat del seu company dient que ja són uns iaios, però deixa clar que “som madurs, no crepusculars”, i que, com als bons actors, els ha arribat l’hora de protagonitzar les millors obres.

Ells són un cas força atípic dins el món del pop, no sols català, sinó mundial. Poques bandes hi ha que arribin al quart de segle sense cap trencament entremig. Com apunta Gavaldà, ara els tocaria el retrobament després d’uns anys de carreres en solitari fracassades.

“Sí, som atípics”, diu Gavaldà. I això és perquè, diu, van tenir el seu primer hit de grans dimensions fa tretze anys amb Bondia tot coincidint amb una segona onada de popularitat. I en aquests moments la seva cançó que més sona a la ràdio és XL, que és del disc anterior a Fràgil, Com anar al cel i tornar (2007). “No ens cal revisar els clàssics dels 80 i dels 90”, afirma el líder d’Els Pets. De fet, se senten més còmodes entre les noves generacions de pop, de Mazoni o Love of Lesbian, per exemple, que entre els de la seva generació del rock català. I aquest disc últim encara els acosta més.

Mor Malcom McLaren, pare dels Sex Pistols

El mànager dels Sex Pistols i considerat un dels pares del punk, Malcolm McLaren, ha mort aquest dijous als 64 anys en un hospital de Suïssa a causa d'un càncer.

L'empresari i promotor anglès va obrir una peculiar botiga de roba a Londres als anys 70 amb la seva exparella, Vivienne Westwood, que es va convertir en un establiment de referència. A partir d'aquí va començar a promoure grups musicals i, fins i tot a enregistrar alguns àlbums. La fama, però, li va arribar com a mànager dels Sex Pistols, que es van erigir com a impulsors del punk amb populars cançons com God save the queen.

Loquillo celebra 30 anys de carrera amb un ‘grans èxits’ al Sant Jordi Club


El 1980, Loquillo convencia una petita discogràfica, Cúspide, per gravar el seu primer disc. No tenia banda ni un repertori establert, però Los tiempos están cambiando semblava cridat a exercir de quilòmetre zero d’una carrera que ja suma tres dècades d’activitat imparable, mutant i amb abundants cops d’efecte. José María Sanz celebra avui 30 anys de carrera musical i de fama rockera amb una actuació al Sant Jordi Club. Efemèride que ens invita a emprendre un viatge en el temps que s’anuncia ric en accidents geogràfics. Una lliçó (o més) de rock’n’roll i show business, i un tractat de supervivència.
QÜESTIÓ D’IMATGE
3Abans de trepitjar un escenari i enfrontar-se amb compositors i guitarristes, Loquillo tenia clar que el rock’n’roll entrava pels ulls i l’actitud. «Hi havia un atipament dels cabells llargs i del pau i amor. Odiàvem Canet Rock. Ens agradava la imatge de Marlon Brando i James Dean, i el rock ens va entrar via Bowie, Bryan Ferry, Lou Reed, American grafiti... La imatge. Després va venir la música».
La seva primera actuació va ser el 1978 al club Tabú, a la Rambla. amb una banda muntada pel promotor Segis. «Un home de qui no es parla mai, i ho va fer tot: va portar Chuck Berry, va muntar el festival Hasta luego cocodrilo i va convertir el Tabú en sala de rock». Va quedar impressionat amb l’actuació de Ramoncín a Televisió Espanyola, cantant Marica de terciopelo. «Vaig pensar: ‘si aquest ho fa, jo també’».
FUROR TROGLODITA
3A la seva colla hi havia dues seccions: els rockers tradicionalistes (Carlos Segarra) i els que seguien, fascinats, la revolta punk. «Raimon canta Jo vinc d’un silenci. Doncs jo vinc del soroll». Va ser definitiu un viatge a Londres, el 1979, amb un encàrrec de la revista Star: va descobrir The Clash i els Stranglers, i va veure que, al cap i a la fi, el punk comportava una recuperació de les arrels del rock’n’roll.
Després de l’improvisat Los tiempos están cambiando, l’esperaven dos anys de mili a la corbeta Cazadora («la mateixa on Marta Sánchez va actuar anys després en la guerra del Golf»). Mentrestant, Sabino Méndez, guitarrista i inspirat compositor, va crear Los Trogloditas.
A LA ‘MOVIDA’
3Una actuació al Rock Ola, de Madrid, que va acabar a mastegots («en vam sortir escortats per la policia, com correspon a una banda de rock»), va marcar l’inici del seu idil·li amb Madrid, fins al punt que, durant uns anys, Loquillo & Los Trogloditas es van integrar al circuit de la movida. «Ens van adoptar. Sabino era el tipus interessant i guaperes, i jo, l’estrella». Segons la seva opinió, els límits d’aquella escena són nítids. «La movida era Alaska y Los Pegamoides, Parálisis Permanente, Gabinete Caligari, Derribos Arias... Radio Futura eren més grans, i Nacha Pop eren poperos. ¿Los Secretos? Embafadors. Sí, han fet grans cançons, però llavors ens semblaven l’horror».
El 1984, el minielapé ¿Dónde estabas tú en el 77? va marcar un gir after-
punk obscurantista. «Ens va influir molt Bauhaus». No desestimem un factor extramusical: «Les noies sinistres, molt exquisides, que a Sabino i a mi ens posaven que t’hi cagues».
UN GRUP ‘SUPERVENDES’
3El salt a la multinacional EMI-Hispavox, de la mà d’Alaska, va aplanar el camí perquè el grup fes el salt comercial, com Nacha Pop, Radio Futura i Gabinete. La movida més genuïna quedava enrere. «Va acabar quan es va incendiar Alcalá 20, el 1983. Fins llavors, era underground; a partir d’aquí es va convertir en folklore i en senya d’identitat de la moderna Espanya socialista».
La mafia del baile va ser l’inici de la conversió de Loquillo & Los Trogloditas en una banda de consum massiu. També més eclèctica, com va il·lustrar el seu relleu, el sofisticat Mis problemas con las mujeres. «Nosaltres veníem de l’estètica de caçadora de cuir i, de cop, va resultar que tots els grups eren durs. Es vestien de cuir, volien sortir a Ruta 66… Per riure. Vaig dir: ‘doncs em poso un esmòquing’».
Aquell disc va incloure una peça fetitxe, La mataré. «Una mescla perfecta de rumba i rock’n’roll amb un aire tanguer a la lletra. El meu pare cantava tangos i a casa vaig sentir molt Gardel. Aquella cançó, interpretada per Manolo García, no hauria funcionat: s’hi havien de posar collons».
‘ROCK’N’ROLL ACTITUD’
3A l’època del doble en directe A por ellos...!, que son pocos y cobardes, la banda va fer seu el decàleg oficial d’excessos del rock’n’roll, inclòs l’apartat d’addiccions, que van delmar la formació. «Vist amb la distància, vam viure el que havíem de viure. ¿Què és el rock ara? ¿Coldplay? ¿U2? ¡Doncs anem-nos-en corrents! El rock és beure’s la vida. L’última banda que hi ha hagut és Guns n’Roses».
Ja als 90, el grup va començar a distanciar-se de la radiofórmula. «Gay Mercader, que era el mànager, va dir que no havíem de cedir més
els drets d’autor als 40 Principales. Vam deixar de sonar. I fins ara».
EL REFUGI POÈTIC
3Amb uns Trogloditas en desintegració, Loquillo, que ja havia treballat amb Pi de la Serra i havia gravat La mala reputación, de Brassens (via Paco Ibáñez), va canviar de terç amb el literari La vida por delante. «Estava esgotat del meu personatge. Sabia que podia donar més, però d’una altra manera. Gabriel Sopeña em va salvar la vida: em va recollir i va recompondre les peces».
Un retret: «¿Per què els de la Cançó odien el rock? Segueixo sense entendre-ho. Hi ha aquella cançó del Serrat, Cuando duerme el rock’n’roll… ¿Per què l’odieu?, els pregunto. Els cantautors madrilenys hi convivien». Per ell, «avui, tot acte té a veure amb la cultura pop i rock. Tony Blair tocava en un grup. És absurd que Zapatero digui que li agraden Serrat i Paco Ibáñez. ¿On has estat, xaval?».
LOQUILLO, NOVA ERA
3Los Trogloditas es van acabar el 2007 després de dues cites com a teloners de luxe dels Rolling Stones i The Who, i la capsa antològica Rock’n’roll star, 30 Años / 1980-2010 gira full. Loquillo té ara tres projectes entre mans: l’adapta-
ció de poemes de Luis Alberto de Cuenca i unes col·laboracions amb Sopeña i el reenganxat Méndez. Balmoral el va recuperar per a les files del rock, un rock ja gairebé als cinquanta: el del Clot entrarà en aquesta dècada el 21 de desembre. Però els valors segueixen al seu lloc: «El rock és provocar, transgredir, molestar»...