dimarts, 9 de juny del 2009

AC/DC rebenta Montjuïc


Pot ser que en temps d’estretors financeres s’imposin els valors segurs i fiables. O que el rock dur, més o menys metàl·lic, ha multiplicat la seva base social. O, senzillament, que AC/DC s’ha convertit en una marca referencial a la qual cada any més gent vol veure almenys una vegada a la vida, com els Stones, U2, el Cirque du Soleil o David Copperfield. Doncs bé, que consti en acta que el repertori de gags escènics del grup australià (la campana gegant, el canó, la nina inflable, l’strip-tease d’Angus Young...) va desfilar ahir a la nit amb alta precisió i fidelitat a la llegenda en un Estadi Olímpic ple, amb 62.000 persones segons l’organització.
També ho van fer les cançons, una vintena, entre elles una àmplia selecció de l’etapa clàssica (i no superada) de la banda australiana, entre finals dels 70 i principis dels 80 (l’etapa del malaguanyat Bon Scott i el primer disc de la nova era, Back in black), i cinc mencions al seu disc de tornada, Black ice, que van encaixar sense quedar malament.
Sessió de rock de traç gruixut; ferotge i orgullós del seu escàs marge de maniobra. L’imperi del riff. Sense experiments, ni sets acústics, ni balades. Amb afecte instintiu per la tralla i amb gestos de glorificació d’un ideari eternament adolescent: cervesa, noies, rock’n’roll, nits sense límits i fascinació per l’infern i el costat fosc. Un decàleg impartit amb aparent convicció per cinc senyors les edats dels quals oscil·len entre els 54 anys (Angus Young) i els 61 (Brian Johnson).

TRENS I BANYES / Les diferències respecte al concert del 31 de març al Palau Sant Jordi, les entrades del qual el grup va esgotar en menys de quatre hores, van ser d’escala. Tot més gran, aclaparador i èpic. Una passarel·la central més llarga i dues gegantines gorres vermelles tocades amb les respectives banyes diabòliques ubicades sobre les torres d’amplificadors. Però la locomotora que va entrar en escena en la primera cançó, Rock’n’roll train, ha estat la principal aportació del Black ice tour a la imatgeria del grup.
Com aquella nit al Palau Sant Jordi, el gadget triomfador a les parades de marxandatge va ser, precisament, el parell de banyes lluminoses que centenars d’assistents es van col·locar al cap.
L’ordre del dia va seguir amb dues evocacions a Scott: Hell ain’t a bad place to be i la cançó amb la qual el 1981 van plorar la seva pèrdua, Back in black. La sala de màquines, a ple rendiment: la guitarra rítmica de Malcolm Young, el baix de Cliff Williams i la bateria de Phil Rudd, titulars de la banda des dels 70.

ANGUS YOUNG, ESTRELLA / Però el focus es va debatre entre Brian Johnson i el sempre admirat Angus Young. El primer, amb la seva gola en sinistre total, forçant-la i castigant-la a plaer, perquè una cançó d’AC/DC no es pot interpretar com qualsevol altra: exigeix deixar-se les cordes vocals en l’operació.
Pel que fa a Young, continua sent una barreja de líder carismàtic i mascota, però cada vegada més a prop del segon qualificatiu. Solos desbocats, entremaliats, propis d’un nen que tot just acaba de descobrir el poder de la guitarra elèctrica i l’amplificació.
Johnson va anunciar una cançó «especialment per a Barcelona», però s’ha de dir que la peça en qüestió, Dirty deeds done dirt cheap, sona cada nit de la gira des del primer xou. La retòrica del rock d’estadis.
Els cops de guitarra van mantenir el seu rumb inflexible amb Shot down in flames, i Thunderstruck va desfermar l’habitual efecte sensorial barreja de terratrèmol i crisi epilèptica. Un dels moments més heavy metal de la nit. El nou material va mantenir el tipus amb Big Jack i Black ice, i Angus Young es va lluir sense contencions en la bluesística The Jack, en la qual, com és costum, va acabar mostrant uns calçotets adornats amb el logotip d’AC/DC.
Johnson es va penjar de la campana a Hells bells i el xou va integrar més clàssics en una recta final alimentada amb Whole lotta Rosie, un Highway to hell digne d’una classe magistral de Casal rock i les canonades de For those about to rock. AC/DC, el grup que sempre dóna el que s’espera d’ell.

vibrant retorn dels Steve & The Hooligans


La mítica banda Steve and the Hooligans han tornat als escenaris. Aquest dissabte, el grup liderat pel carismàtic Steve Graham va demostrar a la sala Pasternak que gairebé 21 anys després del seu debut continuen estant en bona forma i oferint grans dosis de festa.